VÍDEO-LECTURA
Deixa el teu comentari aquí:
EL POEMA
| L’HIVER | L’HIVERN |
|---|---|
à Gilbert Koull | a Gilbert Koull |
| J’ai su pourtant donner des ailes à mes paroles, je les voyais tourner en scintillant dans l’air, elles me conduisaient ver l’espace éclairé… Suis-je donc enfermé dans le glacial décembre comme un vieillard sans voix, derrière la fenêtre à chaque heure plus sombre, erre dans sa mémoire, et s’il sourit c’est qu’il traverse une rue claire, c’est qu’il rencontre une ombre aux yeux clos, maintenant et depuis tant d’années froides comme décembre… Cette femme très loin qui brûle sous la neige, si je me tais, qui lui dira de luire encore, de ne pas s’enfoncer avec les autres feux dans l’ossuaire des forêts ? Qui m’ouvrira dans ces ténèbres le chemin de la rosée ? Mais déjà, par l’appel le plus touchée, l’heure d’avant le jour se devine dans l’herbe. | He sabut, tanmateix, donar ales als meus mots, els veia giravoltar, brillant, en l’aire: em conduïen vers l’espai il·luminat… Estic, doncs, reclòs en el glacial desembre com un vell sense veu, rere la finestra cada hora més fosca, que erra per la seva memòria i si somriu és que travessa un carrer clar, és que troba una ombra amb els ulls closos, ara i després de tants anys, freda com un desembre… A aquesta dona llunyana que crema sota la neu, qui li dirà, si callo, que continuï brillant, que no s’endinsi amb els altres focs dins l’ossari dels boscos? Qui m’obrirà en aquestes tenebres el camí de la rosada? Però, ferida per la crida més somorta, ja s’endevina damunt l’herba l’hora que precedeix el dia. |
Del llibre: L’IGNORANT
Traducció: Antoni Clapés
Publicació: Lleonard Muntaner, 2016
SEMBLANÇA
“La poesia és aquest cant que no es percep, aquest espai on no podem romandre; aquesta clau que sempre cal tornar a perdre. Si deixa de ser intangible, si deixa de ser incerta, si deixa de ser en un altre lloc (caldria dir: si deixa de no ser?), es malmena i deixa d’existir. Aquest pensament em sosté en les dificultats.” (P. Jaccottet)
«El lector se sent atret per la bellesa d’una prosa de ritme molt particular (de vegades adopta el ritme de l’alexandrí), amb inspiracions mediterrànies que ens són molt properes i amb una indagació sobre la llum i els seus matisos i transformacions, literalment fascinants.» (Antoni Clapés)
Article d’Antoni Clapés a NÚVOL
Article de Jordi Nopca a ARA-LLEGIM
Article de Jordi Llavina a EL PUNT AVUI
Article de Víctor Obiols a ARA-LLEGIM
Article de Biel Mesquida a EL PERIÓDICO
Article de Xavier Serrahima a RACO DE LA PARAULA
EL LLIBRE
Compra el llibre AQUI
BIOGRAFIA
Philippe Jaccottet, potser el més gran dels poetes francesos del segle XX, va néixer a Moudon (Vaud, Suïssa) el 30 de juny de 1925 i va morir el 24 de febrer del 2021 a Grignan (La Drôme, França). En acabar els estudis de Lletres a Lausana va fer un viatge a Itàlia, on va conèixer el poeta Ungaretti, amb el qual va mantenir una llarga amistat —plasmada en una correspondència de gran interès literari—, gràcies a la qual li nasqué la passió per la traducció.
El 1946 es traslladà a viure a París, on va treballar com a traductor, i va fer amistat amb Francis Ponge, Yves Bonnefoy, Jacques Dupin, André du Bouchet i Pierre Leyris. Després de casar-se amb la pintora Anne-Marie Häsler, el 1953 va abandonar París i la seva mundanitat, i es va instal·lar a Grignan.
La seva escriptura —doblada en prosa poètica i poemes versificats— està formada per una setantena de llibres, entre els quals A la llum de l’hivern, editat per Lleonard Muntaner Editor el 2013. (de la web de Lleonard Muntaner Editor)