VÍDEO-LECTURA
EL POEMA
| La tarda és un desànim… |
|---|
La tarda és un desànim de notes de violoncel. Passen ociosos els núvols i els insectes voladors dialoguen mentre planen damunt les transparències de les maresmes i la geometria dels patis. Ni els guarets ni les orquídies ni les aus que travessen la volta del cel no tenen set. Potser l’abril no és el més cruel dels mesos. Però ara se senten ecos encomanadissos i jo ja no record les meves nocions de filatèlia ni les meves jaculatòries ni les ninetes dels ulls del primer amor. Darrerament els diaris en parlen: un dia arribaran genets amb cavalls de batalla i estris de ferro. Sòrdids, abjectes, ens ompliran la boca de crepuscles. |
| Del llibre: SI ENTRE BOIRA NO TENDRÉ ON ANAR Premi Carles Riba, 2021 PROA Edicions, 2022 |
SEMBLANÇA
Vidal Ferrando és d’aquells poetes que deixen fluir pensaments, a la manera joyciana, que s’inicien en els primers records; evocacions que miren cap al futur pivotant des del present. Si entra la boira no tendré on anar, és un volum, segons diu ell mateix, que “segueix una estructura cíclica de vuit poemes: del passat, del passat-present, del present, i del present-futur. Aquesta estructura crea consistència, ordre i ritme”. Versos influenciats pel realisme màgic que no prescindeixen en cap moment del misteri com a eina de noves revelacions. (D’Enric Umbert-Rexach)
EL LLIBRE
Compra el llibre aquí
REFERÈNCIES
Ressenya d’Enric Umbert-Rexach a LA VEU DELS LLIBRES
Ressenya de Paula Escrig Peris a Revista CARÀCTERS
Ressenya de Jordi Llavina a ARA LLEGIM
BIOGRAFIA
Antoni Vidal Ferrando neix el 9 de setembre de 1945 a Santanyí, un poble del migjorn de Mallorca. De petit és un nin malaltís, que va ha de fer moltes hores de repòs involuntari, durant les quals combat l’avorriment i la soledat amb la lectura.
Fill d’una família humil, la seva riquesa d’infant són els nombrosos llibres que li duen, des de Barcelona, un matrimoni català d’enquadernadors, que vivien al carrer Provença i que, abans del turisme de masses, anaven a acampar, cada estiu, a una petita cala santanyinera. Gràcies a aquells amics, abans de complir els deu anys ja coneix els viatges de Gulliver o les històries de Sherezade.
Mentre prepara la revàlida del batxiller elemental, escriu el primer poema. Aviat entra en contacte amb el farmacèutic del seu poble, i mestre de bona part dels escriptors mallorquins de la generació de 1950, Bernat Vidal i Tomàs. Aquest l’encamina cap a l’amor al seu país i a la llengua catalana. El 1961 coneix Blai Bonet, el gran poeta de Santanyí, que aleshores vivia a Barcelona i només anava al poble durant les vacances. Blai Bonet li contagia la seva immensa ambició literària.
Als divuit anys, aprova les oposicions de mestre i el destinen a Maó (Menorca). Allà, durant tres cursos, participa en moviments d’agitació cultural i d’oposició a la dictadura. Mentrestant, es matricula com a alumne lliure a la Universitat de Barcelona. Vol estudiar filologia per tal de potenciar la seva vocació d’escriptor. És un període d’il·lusions i de poemes inèdits, que, molt més endavant, inspira un dels seus llibres: Cartes a Lady Hamilton (1990).
El 1967 torna a Mallorca. Aquell retorn el desorienta. Se sent insegur i massa allunyat de les fonts de la llengua i de la qualitat dels seus autors preferits. Es comença a replantejar el propi compromís amb la poesia. A més a més, l’any 1969, Bernat Vidal i Tomàs té un infart cerebral que el deixa greument incapacitat fins que mor, dos anys després. Una constant autocrítica i la mort del mestre són la culminació d’una crisi de les seves inclinacions literàries, iniciada des que havia abandonat Menorca. A poc a poc, i amb intermitències, continua els estudis universitaris, tot i que, en traslladar el seu expedient a Palma, per raons acadèmiques, s’ha d’especialitzar en història general, en contra d’aquella intenció inicial de fer-ho en filologia.
Es casa i té dos fills. El 1978, amb el títol de llicenciat a la butxaca, es lliura amb passió a la investigació, a la divulgació i a la didàctica de la història de Mallorca.
És a partir de la dècada dels 80 que Vidal Ferrando comença a publicar. Destaquen els poemaris premiats El brell dels jorns (1986), Racó de n’Aulet (1986), A l’alba lila dels alocs (1988), Els colors i el zodíac (1990), Cartes a Lady Hamilton (1990), Calvari (1992) i Si entra boira no tendré on anar (2022). L’any 2008 es publica tota la seva poesia al volum Allà on crema l’herba: Obra poètica (1986-2007).
L’any 1994, amb la publicació de la novel·la Les llunes i els calàpets, inicia una trilogia sobre la Mallorca del segle XX, que continua amb La mà del jardiner (1999) i que culmina amb L’illa dels dòlmens (2007). El 2015 les tres novel·les apareixen reunides en un sol volum amb el títol de Cicle d’Almandaia. Més endavant també publica les novel·les La ciutat de ningú (2016) i Quan el cel embogeix (2020).
Antoni Vidal Ferrando ha vist reconeguda la seva trajectòria amb distincions com el Premi Estrella Mostrejada (2013), la Medalla d’or de l’Ajuntament de Santanyí (2018) i el XXIII Premi Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua Catalana (2023).