VÍDEO-LECTURA
EL POEMA
| ALLEGRO | ALLEGRO |
|---|---|
| Jag spelar Haydn efter en svart dag och känner en enkel värme i händerna. Tangenterna vill. Milda hammare slår. Klangen är grön, livlig och stilla. Klangen säger att friheten finns och att någon inte ger kejsaren skatt. Jag kör ner händerna i mina haydnfickor och härmar en som ser lugnt på världen. Jag hissar haydnflaggan – det betyder: ”Vi ger oss inte. Men vill fred.” Musiken är ett glashus på sluttningen där stenarna flyger, stenarna rullar. Och stenarna rullar tvärs igenom men varje ruta förblir hel. | Toco Haydn després d’un dia negre i noto una senzilla escalfor a les mans. Les tecles ho volen. Els martells suaus colpeixen. El so és verd, viu i reposat. El so diu que la llibertat existeix i que algú no paga tribut al Cèsar. Enfonso les mans a les meves butxaques Haydn i imito aquell qui es mira amb tranquil·litat el món. Hisso la bandera de Haydn, que significa: No ens rendim però volem pau. La música és una caseta de vidre al pendís on les pedres hi volen, hi rodolen. I la travessen rodolant però cada vidre es manté enter. |
| Del llibre: DEN HALVFÄRDIGA HIMLEN (1962) Editorial: BONNIERS, 1962 | Traducció: CAROLINA MORENO TENA Traducció inèdita, a petició de Tornaveu-Poètic |
SEMBLANÇA
L’austeritat, la concreció i les metàfores clares i expressives formen part de bona part de les col·leccions poètiques de Tranströmer, que en els últims treballs s’ha decantat cap a formats menors i més concentrats. La poesia de Tranströmer, que es nodreix del modernisme, l’expressionisme i el surrealisme, conté una imatgeria poderosa centrada en temes com la fragmentació i l’aïllament. «Ha perfeccionat un tipus particular de lírica epifànica, sovint en quartetes, en les quals la naturalesa és el subjecte actiu i dinamitzador, i el jo (si és que el jo és present) és l’objecte», assenyala la poeta i crítica Katie Peterson a la Boston Review. Tom Sleigh va observar, en la seva obra Interview with a Ghost (2006), que «els poemes de Tranströmer imaginen els espais que habita el profund, com l’aigua subterrània que brolla en un pou recentment excavat».
EL LLIBRE
REFERÈNCIES
«Tomas Tranströmer» ressenyat a POETRY FOUNDATION
«El poeta que perdió el habla», per Xavi Ayén a LA VANGUARDIA
«Muere el Nobel sueco Tomas Tranströmer», per Carlos Pardo a EL PAÍS
BIOGRAFIA
Tomas Transtörmer. (Estocolm, 15 d’abril del 1931- 27 de març del 2015), fill d’una mestra d’escola i d’un periodista, es va graduar en Psicologia, Història de la Literatura i Història de les Religions a la universitat d’Estocolm al 1956. Entre els anys 1960 i 1966 va treballar com a psicòleg a la presó juvenil de Roxtuna, als afores de Linköping, al sud de Suècia. El 1980 va ser contractat per l’Institut de mercat de treball a Västerås.
Psicòleg de professió, utilitza un llenguatge concís i rigorós, proper a la vida quotidiana i la naturalesa. L’Acadèmia sueca, en atorgar-li el Nobel el 2011, va argumentar que ho feia “perquè mitjançant les seves imatges condensades i translúcides ens dona un accés fresc a la realitat”. I és que les seves metàfores, audaces i precises, han despertat l’admiració de companys com Joseph Brodsky, que va admetre haver-li’n robat més d’una.
En la seva poètica hi conflueixen fonts antigues, la mística cristiana i la poesia barroca, les quals han vivificat els seus versos. Tot i que ell en defuig l’etiqueta per pretensiosa, hi ha qui el considera un místic, i Kjell Espmark —prologuista de Bálticos publicada per Visor— el considera “un observador amb la missió de tractar d’entendre i precisar un immens esdevenir inaccessible”.
Va començar a escriure als tretze anys. Publicà la seva primera col·lecció de poemes, 17 dikter (Disset poemes), el 1954. Els seus següents poemaris —Hemligheter pa vägen (Secrets en el camí, 1958), Den halvfärdiga himlen (El cel a mig fer, 1962) i Klanger och spar (Tocs de campana i empremtes, 1966)— el van convertir en un dels principals poetes de la seva generació. Tot i així, durant la dècada dels seixanta Tranströmer va ser considerat massa poètic i poc polític pels poetes més joves. Altres poetes, especialment de la dècada dels setanta, el van acusar d’apartar-se de la tradició i de no incloure temes socials en els seus poemes.
El 1974 va escriure Östersjöar (Bàltics), que recull fragments d’una història familiar de Runmarö, una illa al port de la qual hi treballava l’avi matern, i on Tranströmer va passar molts estius quan era nen. Altres records de la seva infantesa i joventut apareixen en el seu llibre autobiogràfic Minnena ser mig (Visió de la memòria, 1993).
La majoria dels llibres de Tranströmer es caracteritzen per l’austeritat, la concreció i les metàfores clares i expressives. En els seus últims poemaris Sorgegondolen (Góndola fúnebre, 2000)i Den stora gåtan (El gran enigma, 2004) ha avançat cap a formats cada vegada més breus i cap a un major grau de concentració, com ara els haikus.
Un dels enigmes que l’envolta és el fet que el 1974, a Bàltics, escrivís uns versos tristament premonitoris: “Aleshores arriba el vessament cerebral: paràlisi al costat dret / amb afàsia, tan sols comprèn frases curtes, diu paraules / inadequades”. I, efectivament, el 1990 va patir un ictus que li va paralitzar la meitat dreta del cos i li va provocar una afàsia que li impedeix parlar, però no escriure ni tocar el piano.
Al llarg de la seva carrera ha rebut premis com el Bonnier de poesia, el Premi Internacional Neustadt de Literatura, el premi Oevralids, el Petrach d’Alemanya, i el guardó suec del Fòrum Internacional de la Poesia. El 2011 va rebre el Premi Nobel de Literatura. Els seus poemes es poden llegir en cinquanta idiomes.