Tornaveu Poètic

VÍDEO-LECTURA

Deixa el teu comentari aquí:

EL POEMA

ZONA DESMILITARITZADA
La pau és la il·lusió que es fa de nit quan tot reposa i tu ets la bèstia malaltissa que descansa prop de mi. Quan tot s’eixampla i la frontera és tan gruixuda com els termes impossibles de la fosca, i tot s’esborra prop d’aquí. La pau és la il·lusió que es fa de nit quan res s’imposa sinó el pes mort de les coses que descansen prop de mi i la son serà una treva que vindrà com una taca de petroli sobre el mar quan tot s’esborri. Prop d’aquí.
Del llibre: PLASTILINA Editorial FONOLL, 2021

ZONA DESMILITARITZADA

La pau és la il·lusió que es fa de nit
quan tot reposa i tu ets la bèstia
malaltissa que descansa prop de mi.

Quan tot s’eixampla i la frontera és tan
gruixuda com els termes impossibles
de la fosca, i tot s’esborra prop d’aquí.

La pau és la il·lusió que es fa de nit
quan res s’imposa sinó el pes
mort de les coses que descansen prop de mi

i la son serà una treva que vindrà
com una taca de petroli sobre el mar
quan tot s’esborri. Prop d’aquí.

Del llibre: PLASTILINA
Editorial FONOLL, 2021

EL LLIBRE

Compra el llibre AQUÍ

SEMBLANÇA

Plastilina vol ser un conte de por en vers. Vol ser un nen cantussejant bàrbarament mentre juga —i on el joc, com perdre el temps, seria una resistència contra la inscripció mecànica dels homes i de les dones a la maquinària productiva. Plastilina vol ser un crit enrogallat contra l’engranatge («pedra-pedreta, ben rodoneta…»), vol ser el pànic profilàctic davant de l’esclat roent i inevitable de la vida, davant de la reproducció imparable dels organismes —que és, en darrer terme, la reproducció implacable de l’engranatge de la mort; fumar mata i viure, també, i com defensa Marta Segarra, la gran malaltia del segle XXI serà una malaltia autoimmune: el racisme, les fronteres, els anticossos, la BRIMO, la xenofòbia… Plastilina, doncs,és l’expressió d’una fòbia metabòlica, i és per això que el poemari s’inspira en els escenaris de cineastes com ara David Cronenberg o John Carpenter, així com en el d’autors com Stephen King però, també, Mercè Rodoreda i Víctor Català: «Pareu la mola, que el dimoni la roda… per matar-me», que fa dir la Víctor a la seva infanticida. L’encert del llibre, aleshores, potser té a veure amb aquesta voluntat de crear un imaginari proper al gènere fantàstic i de terror, però en forma de poema, i mitjançant un estrofisme que tot sovint recorre a la mètrica regular en un intent de reproduir, d’una banda, aquell catusseig bàrbar dels nens però, també, aquell metrònom inanimat dels pinyons i de les dents afilades dels engranatges («…tiroliro-là, tiroliro-leta»). Més enllà de la mètrica, però, el metrònom s’estén, com un contagi, per la via d’una rima interna que dona títol al llibre, a les quatre seccions que el conformen, i a la idea de fons que dona sentit al poemari i que ens parla de la plastilina com a base purínica (plastil-) de la despossessió (-ina). (Font: Editorial Fonoll)

REFERÈNCIES

Ressenya de Francesc Bombí-Vilaseca a LA VANGUARDIA

Ressenya de Gerard Cisneros a LA LECTORA

Entrevista de Jaume C. Pons Alorda a NÚVOL

BIOGRAFIA

Maria Sevilla (Badalona, 1990) és poeta, investigadora de la literatura i docent precària. Ha publicat Dents de polpa (2015), Kalàixnikov (2017), if true: false; else: true (2020), Plastilina (2021) i La nit ovípara (2024). També ha experimentat amb gèneres liminars com la poesia sonora i el videorecital, i ha pujat a escenaris d’arreu d’Europa, Amèrica i Àsia. Des de gener del 2019 és una de les tres programadores de l’Horiginal. No desitjaràs els béns del proïsme (2024) és el seu primer assaig, publicat a la sèrie «Deu Manaments».