VÍDEO-LECTURA
EL POEMA
| UNA VELLA HISTÒRIA |
|---|
A mi també, us ho confés, m’ho va contar tot un amic de casa. A penes en tinc eren de fora del ventre de la meva mare quan el meu cos encara era petit, petit, tebi i tendre. No sé per quina estranya folia o obscura premeditació la meva mare em va besar, va dir que era mascle i em va deixar dins les mans del meu pare. El meu pare, complicat, ha venut a negres, funcionaris i ministres, i abans que el meu cos s’endurís i jo comencés a pensar, em va posar argolles, dures argolles al coll, als braços. Jo sé que tot això ho va fer perquè fos ben lliure. Així em vaig fer gran i un dia em varen dir que ja era hora de què visqués pel meu compte. Com que a casa no tenien res per donar-me, m’ompliren les butxaques dels calçons ben plenes de veritat. Amb la llibertat i la veritat, un bon dematí d’octubre, vaig començar a córrer món, a córrer molt de món. Un dia vaig trobar un amic que duia unes estenalles i em va trencar totes les argolles de la meva llibertat. Després, vaig seguir trescant per molts de camins. Moltes vegades em vaig haver de barallar per mor de la meva veritat. Una tarda, cansat del pes de la veritat, em vaig asseure i vaig pensar. L’endemà dematí vaig saltar una paret i em vaig buidar les butxaques i les vaig espolsar. El vent, amable, s’endugué tota la meva pesada veritat. Va ser un gran dia per a mi i vaig pensar amb els meus pares. Aleshores vaig començar a cercar coses més menudes. Més endavant vaig trobar una amiga, em va dir que m’estimava, i tots dos vàrem començar un llarg exercici d’amor molt més profitós que la llibertat i tota la veritat. |
| Poema Inèdit, 1961 |
SEMBLANÇA
Aquest poema no correspon a cap llibre publicat, ja que és un text totalment inèdit. El motiu pel qual s’anomena «Una vella història» (amb «v»), publicat a la Fonoteca de la Càtedra Màrius Torres respon a dues raons clau de la gènesi de l’obra de Miquel Bauçà:
- El títol provisional de l’obra: L’any 1961, quan un jove Bauçà va registrar les seves lectures per al doctor Joan Colomines, feia servir «Una vella història» com a títol de treball o com a variant d’un poema solt.
- Inèdit descartat: En el procés d’edició definitiu que va fer l’editorial Joaquim Horta l’any 1962, el recull va passar a titular-se oficialment Una bella història (amb «b») i el poema concret que portava el títol originari amb «v» va ser completament descartat i mai es va arribar a incloure en els motlles d’impremta de cap de les edicions posteriors.
Es tracta, per tant, d’un document d’arxiu d’un valor excepcional: un dels poemes fundacionals que l’autor va escriure en el seu aterratge a Barcelona però que va preferir mantenir secret en la seva producció bibliogràfica en paper.
REFERÈNCIES
«Miquel Bauçà, l’estrany», per Josep M. Uyà a FLANEURASSEGUT
«L’entrenament», per Manel Castaño a EL PAÍS
«Miquel Bauçà, obra i mite», a VILAWEB
«Miquel Bauçà, lluny de l’Eixample», per Pere Antoni Pons a EL TEMPS
«Miquel Bauçà constata i, doncs, no profetitza», per Carles Hac Mor al ARA
BIOGRAFIA
Miquel Bauçà (Felanitx, 1940-Barcelona, 2004) es va donar a conèixer com a poeta amb Una bella història (1962), que havia obtingut el premi Joan Salvat-Papasseit del 1961 amb el títol Diumenges a la tarda… Durant una colla d’anys Bauçà va seguir publicant exclusivament poesia —llibres com El noble joc (1972), Poemes (1973), Notes i comentaris (1975; premi Vicent Andrés Estellés) o Les Mirsines (1983)—, però el 1985 va irrompre en el camp de la narrativa amb Carrer Marsala, que va tenir de seguida un gran ressò i va merèixer els premis Ciutat de Barcelona i Cavall Verd.
A mitjan de la dècada dels vuitanta, doncs, amb aquell relat escrit l’estiu del 1974, Bauçà es va instal·lar en l’imaginari dels lectors també com un gran narrador, i fins al 1998 va seguir donant a conèixer tant llibres de versos —Obra poètica 1959-1983 (1987) i El crepuscle encén estels (1992)— com obres narratives: la novel·la L’estuari (1990, premi Sant Joan) i els dos relats aplegats en El vellard. L’escarcellera (1992). Després va venir el canvi: un llibre d’aspecte enciclopèdic, on s’alternen la prosa i el vers, titulat precisament El Canvi (1998). A l’obra posterior de Bauçà, tota en versos heptasíl·labs, aquesta petja enciclopèdica hi és encara més patent; són els dos últims llibres que va veure publicats —Els estats de connivència (2001) i Els somnis (2002)— i els dos que van sortir pòstumament —Rudiments de saviesa (2005) i Certituds immediates (2007)—. Ara s’hi afegeix una baula imprescindible: En el Feu de l’Ermitatge, que va guanyar el premi Miquel de Palol del 1993.