VÍDEO-LECTURA
POEMA
| ELS DOS MIRALLS |
|---|
| En el menjador de la casa on vaig néixer, hi ha dos miralls cara per cara. El més gran és part integrant d’un armari alt i massís; el segon, de caire mural, senyoreja a l’altra banda de l’estança. Era davant del primer que els clients s’emprovaven els vestits, americanes i pantalons, acabats de filbastar. S’hi miraven i remiraven, gesticulaven de manera insòlita, i fins feien contorsions ridícules. Mon pare entreobria la porta de l’armari amb la cautela pròpia del mag per tal que poguessin gaudir de la vista del dors, fins llavors ocult. He crescut, menjat i dormit, entre dos miralls. Ells m’han vestit i m’han obert un espai a l’infinit. |
| Del llibre: BARCELONA SENSE DATA Epíleg: VICENÇ ALTAIÓ Editorial: CAFÈ CENTRAL, 2025 |
EL LLIBRE
Compra el llibre AQUÍ
SEMBLANÇA
Aquest llibre segueix el vagareig i l’activitat de Patrick Gifreu (Perpinyà, 1952) a la Barcelona i a altres punts dels Països Catalans dels anys 1970 fins als 1990. L’autor, plenament implicat en els grups compromesos amb la renovació i modernització de la cultura catalana, exposa un retaule de moments i situacions a la vegada individuals i col·lectius, com un dietari en el qual els llocs concrets dels poemes dibuixen una geografia sentimental dictada per les experiències vitals i intel·lectuals.
Entre d’altres hi trobarem J. Brossa, M. Manent, F. Amat, V. Altaió, la Boqueria, el parc Güell, el bar Universal, la plaça Reial, Montserrat o la Ciutat de Mallorca, al costat de records i vivències d’infantesa a Perpinyà. Com va escriure Sam Abrams, «Barcelona sense data és un llibre ben enganyós. D’entrada, sembla ben explícit i planer, però, en aprofundir-hi, ens va aclaparant la seva subtilesa, intel·ligència, ambició intel·lectual i domini artístic. Senzillament, un dels grans llibres dels darrers anys».
REFERÈNCIES
Article de L’INDÉPENDANT
Article de Valérie Pons a L’INDÉPENDANT
BIOGRAFIA
Patrick Gifreu (Perpinyà, Rosselló, 25 de març de 1952). Escriptor i dibuixant. Mestre de professió, ha conreat el dibuix i la poesia visual, ultra la prosa i la poesia literàries, dins d’un estil innovador. Ha publicat les narracions Tor Vabel (1979, premi La Selva del Camp de narrativa), Hava (1981), Autoplàstia del cargol tocat pel bolet (1988) i L’Arca de Noesi (1993), els reculls de poesia Fang tou (1976), Falsa alarma (1979) i Telediari (1980) i, dins el corrent de la poesia visual, Ten Variations, Quadrícula (1979), Ics (1982, premi Líopez Picó de poesia) i Teoria de les Ics (1991). Al final de la dècada del 1990 reconduí la seva obra cap a una figuració més realista, però sense perdre gens el seu esperit de canvi i de revolució. Fruit d’aquesta nova orientació són els seus poemaris més madurs: Via dels ossos (2002, premi Rosa Leveroni de Cadaqués), La seda d’un so (2004, premi Vicent Andrés Estellés 2003) i Barcelone sans date/Barcelona sense data, (2004).
És també autor d’articles i assaigs centrats en la figura de Dalí, especialment el vessant que el connecta amb el món cultural català, com Dalí, un manifest ultralocal (1996). També és autor de Gaudí, la glòria del gran arquitecte (2003) i L’univers convergeix a l’estació de Perpinyà, però encara no he trobat ningú per guardar-me la mula (2004). En col·laboració amb l’artista Frederic Amat ha publicat Llibre d’os (1998). El cargol en 100 receptes (2002) és un original llibre de cuina.
És notable també el seu vessant de traductor de clàssics catalans medievals al francès actual (Francesc Eiximenis, Anselm Turmeda, Isabel de Villens, Joan Lluís Vives i, sobretot, Ramon Llull), des de les Éditions de la Merci de Perpinyà (2008), editorial de la qual és un dels principals impulsors. També són de remarcable interès les seves versions al francès de Joan Vinyoli i Miquel Bauçà i de George Bataille i Samuel Beckett al català. (Font: Enciclopèdia.cat)