VÍDEO-LECTURA
EL POEMA
| Cançó de Leonard Cohen |
|---|
| Cançó de Leonard Cohen escrita en català al bar Sant Jaume Sóc el més vell cantant de llengua catalana, menjo tomàquets blaus a l’ombra del silenci. Sóc capaç lentament de ballar la sardana o d’aturar les bombes a l’ombra d’un silici. Si voleu cantaré un festival d’imatges cap a les illes de Nova-York, somnis i somnis aturats a l’entorn de pluges i paratges cantaré els espers fins a la fi dels silencis. A dins la cambra trista d’un nou hotel ben trist la pluja lentament mulla l’obscur terrat on es dibuixen ocells i un món jamai vist. El retorn és retorn i el món capgirat ens dóna mil remors dels ocells sobre el fil. Demà de bon mati m’espera el suïcidi però la mort també s’empassarà el «fil» que lentament la porta als obscurs parricidis. [ …. ] Silenciosos errors de Hitler i floretes són menjades pels rats oberts a rius d’idees. Ara m’aturo, trencant llindars i portes. Les ombres de la mort són abstractes quimeres. «Field Commander Cohen», aventurer de mort, arribes a la porta de mil canvis florits i obre els panys de cases i de ports. T’atures de cantar i sol et queda el crit. |
| Del llibre: POESIA OBERTA (1950 – 1990) COLUMNA Edicions, 1990 |
EL LLIBRE
SEMBLANÇA
D’ençà d’aquell mega o macroconcert de Poesia Oberta —una mena de festival com els de l’illa de Wight, però més aviat situat a Pau i a Sant Feliu d’Amunt, les seves illes privades—, Jep Gouzy, com un Leonard Cohen, Com un Van Morrison nostrat, cada x temps decideix d’emprendre una tournée per les terres de parla catalana a fi de presentar el seu nou repertori. De vegades, toca amb la seva banda (i els discos, perdó, els llibres que després surten no acaben de reflectir tota la màgia dels seus concerts), de vegades ho fa tot sol, valent-se només d’un únic instrument, diferent en cada ocasió… És dins aquesta dualitat de registre que hem de situar la seva obra posterior a Poesia Oberta, és a dir, Les eloqüències del silenci (1991), una de les seves obres mestres, gairebé de lectura obligada per a tot aquell que es vulgui sentir d’algun temps i d’algun lloc, Bruse’s Blues (1994), Els llavis blaus de la nostàlgia (1997) i Paraules d’unes nits de maig (1999), tots reculls en què l’autor fa emergir la poesia de la prosa més quotidiana de la vida, és a dir, de llocs i situacions d’on justament en sembla absent… Dit sigui de passada: amb aquests últims llibres Jep Gouzy assoleix una desimboltura, un desvergonyiment i una cara dura poètiques que el converteixen sens dubte —a ell, que sobrepassa la setantena— en un dels autors més joves de la nostra literatura! (Text d’Àlex Susanna)
REFERÈNCIES
Revista CARÀCTERS, nº 31 – Abril, 2005 – Pàgines 24-28
Programa d’Emili Teixidor a TV3 de 27/09/1991- «Poesia Oberta – Jep Gouzy«
BIOGRAFIA
Josep Gouzy i Anrich (Montalieu-Vercieu, Isèra, 1933 — Pau, Occitània, 27 d’abril de 2018). Professor de llengua castellana a Pau, era psicoanalista de formació, i impartí cursos de psicologia i comportament de grups a la Universitat de Pau. Fou membre de la Société Française de Psychothérapie Psychanalytique i de la International Association of Group Psychotherapy. A la Universitat Catalana d’Estiu de Prada dirigí la secció de psicoanàlisi de grups. En el vessant literari, desenvolupà una àmplia activitat. Treballà al Centre Dramàtic de la Universitat de Montpeller i dirigí durant quatre anys el Théâtre d’Essai de Pau.
El seu recull Espers de primavera fou distingit el 1961 al Concurs Literari de Cantonigròs. Gran part de la seva obra poètica és publicada en versió bilingüe català-francès: Com l’aigua enterboleix el vi (1971), Angola (1974) i Les eloqüències del silenci (1991), i l’aplegà en el volum Poesia oberta (1950-1990) (1991). Posteriorment aparegueren Paraules d’unes nits de maig (1998), Imatges d’un racó (1999), Cementiri de Port Louis… i un mirall trencat (2000), Qui mata un ou mata un bou (2002), Horitzó groc (2004), Díptic per a la llum (2005) i S(a)lam Aleikum, òpera bàrbara a peu coix (2009).
La seva poesia, que recorda la de Lorca, és netament engatjada i mostra una forta inclinació experimental i interdisciplinària. Després de la seva primera obra en prosa, Contalles de l’oncle Josep (1993), la producció posterior té com a referències principals el mon de la contracultura: La virginitat retrobada de Jim i Van Morrison. No-vela (1997), Entrada de fosc (1998), Contes de la setmana entrant (2000) i When Bob meets Eminem or… Bob Dylan’s 115th dream with a nip of Gin(é) (2005). Traduí al francès Àlex Susanna, Blai Bonet, Marià Villangómez, J.M. Llompart i Ferran Torrent. Compromès amb el moviment occitanista, fou redactor en cap de la principal revista occitana, Oc. (Font: Enciclopèdia.cat)