JOAN TEIXIDOR llegeix el seu poema ‘La veritat’

VÍDE-LECTURA

POEMA

LA VERITAT –

Hauria estat un amor com els dies.
Cap pregunta calia, bat la sang
com el respir i sembla nostra
la flor del temps, l’esvelta arrogància.

Però conèixer en veritat això
que ens venç i il·lumina, això
que ens porta al plor i a la mort,
també és com una altra naixença.

Mai no diré què m’estimava més.
Ara soc presoner dins l’alta torre,
i xiscle el vent i no em coneix ningú.
Però Déu sap, i tu també, i escoltes.

Edició: Óssa Menor, 1954

REFERÈNCIES

Article de David Castillo a EL PUNT AVUI

Article d’Adrià Arboix a EMPORION

Article de Sam Abrams a NÚVOL

Article de Jaume Bosquet a VEUS BAIXES

Article d’Àgata Losantos a NÚVOL

Article de Jaume Coll Mariné a NÚVOL

EL LLIBRE

SEMBLANÇA

El príncep, poemari publicat el 1954 amb un pròleg de Salvador Espriu, referit al tema de la pèrdua del seu primer fill en plena infantesa, és possiblement el llibre més conegut, llegit i celebrat de l’autor, una obra mestra dins aquest subgènere de la lírica del segle XX. Consta de 25 poemes i és una de les elegies més destacades de tota la tradició literària catalana. Comenta Sam Abrams que davant del terrible desesper provocat per la mort del seu fill, Teixidor va acudir a Carles Riba, mestre i amic, perquè ell mateix havia sofert una pèrdua semblant quan el seu fill Francesc va morir de mort sobtada, l’any 1934. Riba li va donar aquest consell al seu deixeble i amic: “Converteix en art el teu dolor.” (Adrià Arboix)

BIOGRAFIA

Joan Teixidor i Comes (Olot, Garrotxa, 8 d’abril de 1913 — Barcelona, 10 de gener de 1992)

Escriptor i editor. Es llicencià en lletres a Barcelona. S’inicià molt jove en la literatura i col·laborà en La Publicitat, Mirador i Quaderns de Poesia, dels quals fou fundador. Aviat feu una gran amistat amb Carles Riba, Salvador Espriu i Joan Vinyoli. Com a poeta recollí les experiències més afinades del postsimbolisme i de l’avantguarda, a més de l’empremta de la generació castellana del 1927: Poemes (1932), Joc partit (1935) i L’aventura fràgil (1937). Després de la Guerra Civil s’afegí al grup fundador de la revista Destino i de l’Editorial Destino i hi escriví amb regularitat.

La tragèdia col·lectiva, la guerra i la maduresa personal aprofundiren la seva lírica a Camí dels dies (1948) i sobretot a El príncep (1954), colpidor recull sobre la mort d’un fill de leucèmia. De fet, l’aparició d’aquests dos poemaris influïren en l’evolució de la poesia catalana de postguerra cap al realisme. També publicà Per aquest misteri (1962), de caràcter religiós, l’obra poètica completa Una veu et crida (1969), que contenia el poemari inèdit “Quan tot es trenca”, premiat amb la Lletra d’Or 1970, i el recull de prosa poètica Un cel blavíssim (1978). Tancà la seva excel·lent carrera de poeta amb Fluvià (1989, premi Ciutat de Barcelona), un cicle de poemes autobiogràfics que ressegueix els grans moments de la vida de l’autor.

Com a crític literari s’empara d’un mètode interpretatiu lliure, humanístic, d’acord amb la seva formació noucentista i internacional: Entre les lletres i les arts (1957) i Cinc poetes (1969). També cal remarcar la seva tasca de crític artístic, la monografia Antoni Tàpies (1964), Miró: escultures (1973), Miró, Lithographe III (1977) i Eudald Serra (1978). A més és autor dels llibres de viatges, d’assaigs i dietaris Els antics (1968), Viatge a Orient (1969), Tot apuntat 1965-1975 (1980), Els anys i els llocs (1985), Apunts encara (1986) i Més apunts (1990). La prosa de Teixidor és un model de sensibilitat, precisió i rigor.