VÍDEO-LECTURA
EL POEMA
| CIANT DA LI CIAMPANIS | CANT DE LES CAMPANES |
|---|---|
Co la sera a si pièrt ta li fontanis il me paìs al è colòur smarìt. Jo i soj lontàn, recuardi li so ranis, la luna, il trist tintinulà dai gris. A bat Rosari, pai pras al si scunìs: jo i soj muàrt al ciant da li ciampanis. Forèst, al me dols svualà par il plan, no ciapà pòura: jo i soj un spirt di amòur che al so paìs al torna di lontàn. | Quan el capvespre entre les fonts es perd, el meu poblet és mig de color gris. Jo soc lluny i en recordo els tòtils verds, la lluna, el trist tentinejar dels grills. El Rosari repica i bleixa als prats: jo em moro amb les campanes i els seus cants. Foraster, del meu dolç volar pel pla no tinguis por. Soc esperit d’amor que al seu poblet torna d’un lloc llunyà. |
| Del llibre: LA NUOVA GIOVENTÚ Poesie friulane (1941-1974) GARZANTI, S.r.l., 1975 | Del llibre: LA NOVA JUVENTUT Traducció: Eloi Creus GODALL Edicions, 2025 |
ELS LLIBRES
Compra el llibre AQUÍ
SEMBLANÇA
Escriptor, poeta, cineasta i assagista va ser un dels intel·lectuals italians més influents, complets i polifacètics del segle XX. La seva vida i obra van estar marcades per la visió crítica de la societat italiana i del món en general. Pasolini va ser un gran crític de la societat de consum i de la modernització que, segons ell, amenaçava les arrels culturals i morals del poble italià. La nova joventut recull la seva obra poètica escrita en furlà, la llengua de la seva mare, que l’autor va reivindicar perquè hi veia una forma autèntica i pura de comunicació allunyada de tot elitisme i en contraposició a la cultura dominant.
Com diu Adrià Targa al seu pròleg, La nova joventut “és un llibre sobre tot allò que una tarda morí amb les bicicletes. Aquesta tarda no va acabar de morir mai: Pasolini va reescriure aquest llibre durant tota la seva vida. Com el lector trobarà en les notes de l’autor mateix i del traductor, aquest el llibre va anar creixent amb ell, transformant-se de la mateixa manera que transformem el relat de la nostra vida a mesura que anem creixent. Tot plegat, diversos estadis d’idealització d’una infància i adolescència al Friül. Per al jove Pier Paolo, aquells estius són potser l’únic punt fix i inamovible de la seva primera formació sentimental.”
La traducció —acurada, magnífica—de l’Eloi Creus és la primera al català d’un text de Pasolini escrit en furlà.
EL FURLÀ
El furlà (a voltes conegut com a friülès, friülés o friülà, forma basada en la denominació italiana), i en furlà furlan i lenghe furlane, és una llengua romànica que pertany a la branca lingüística retoromànica i que es parla al Friül (nord-est de l’estat italià, a la regió autònoma del Friül-Venècia Júlia). També és impròpiament anomenada ladí oriental, ja que té les mateixes arrels del ladí, encara que al llarg dels segles s’ha desenvolupat en diferents camins sota la influència de les llengües veïnes (alemany, vènet, eslovè) i, més recentment, de la llengua estatal, l’italià.
REFERÈNCIES
«Pasolini, poeta i profeta», per Narcís Comadira al diari ARA
«De la llengua vulgar, segons Pasolini», per Julià de Jodar a VILAWEB
«Los paraísos perdidos de Pier Paolo Pasolini» per Adrián Melo a PAGINA 12
«El mundo baila en el corazón de un muchacho», per Celeste Diéguez a INFOBAE
Ressenya de Tomàs Villegas a EL DILETANTE
«Un siglo de arte y violencia», per Mauricio Hernandez Cervantes a ETHIC
BIOGRAFIA
Pier Paolo Pasolini (Bolonya, 5 de març de 1922 — Roma, 2 de novembre de 1975), escriptor i autor cinematogràfic italià. Influït per Gramsci, intentà d’empeltar un filologisme d’ascendència hermètica en el tronc de l’ideologisme marxista. Crític, narrador i poeta, lluità per la revaloració del fet de creació popular i, sobretot, del dialecte (de primer, el friülès), com a expressió d’una realitat. En són testimoni diversos estudis crítics, històrics i estilístics (Passione e ideologia, 1960), antologies (Poesia dialettale del Novecento, 1952; Canzoniere italiano, 1955; Poesia popolare italiana, 1960) i les novel·les (Ragazzi di vita, 1955; Una vita violenta, 1959). En les novel·les, però, l’autor recorre a l’argot del subproletariat dels suburbis de Roma i n’ofereix, tot i l’intent de popularisme, una versió intel·lectualista que perpetua l’esteticisme i el decadentisme que es proposava de combatre.
Allà on s’aparta de qualsevol mimesi artificiosa i resta en el pla de la llengua comuna és on el poeta obté els èxits més notables (Le ceneri di Gramsci, 1957; L’usignolo della Chiesa Cattolica, 1958; Poesia in forma di rosa, 1964), quan es pregunta pel sentit suprem de la vida que, malgrat la tèrbola sensualitat de la qual procedeix i les contradiccions inevitables, traspua un fons religiós. Això encara es palesa en les últimes obres: Teorema (1968), Trasumanar e organizzar (1971), Empirismo eretico (1972). Com a autor cinematogràfic, Pasolini s’inicià amb Bolognini i Fellini abans de firmar obres pròpies. Havent adquirit un llenguatge cinematogràfic autònom i original, donà a conèixer, successivament, Accattone (1961), Mamma Roma (1962, descripció vivíssima de la tragèdia de la immigració), La ricotta (1963), Il Vangelo secondo Matteo (1964, on accentuà la visió ‘social’ d’aquest evangeli), Uccellaci e uccellini (1966), Edipo re (1967), Porcile (1969), Medea (1970, amb la incorporació de Maria Callas), Il Decamerone (1971), I racconti di Canterbury (1972), Il fiore delle mille e una notte (1973) i Salò o le 120 giornate di Sodoma (1975), que pot ésser considerada el seu testament cinematogràfic i polític. Morí assassinat. (Font: Enciclopèdia.cat)
I d’una forma molt senzilla, Carles
Totalment d’acord, Josep Maria
Esplèndid, d’una difícil senzillesa.
Colpidor, d’una emoció primordial, expressada amb nuesa existencial