VÍDEO-LECTURA
EL POEMA
| JESZCZE | ENCARA |
|---|---|
| W zaplombowanych wagonach jadą krajem imiona, a dokąd tak jechać będą, a czy kiedy wysiędą, nie pytajcie, nie powiem, nie wiem. Imię Natan bije pięścią w ścianę, imię Izaak śpiewa obłąkane, imię Sara wody woła dla imienia Aaron, które umiera z pragnienia. Nie skacz w biegu, imię Dawida. Tyś jest imię skazujące na klęskę, nie dawane nikomu, bez domu, do noszenia w tym kraju zbyt ciężkie. Syn niech imię słowiańskie ma, bo tu liczą włosy na głowie, bo tu dzielą dobro od zła wedle imion i kroju powiek. Nie skacz w biegu. Syn będzie Lech. Nie skacz w biegu. Jeszcze nie pora. Nie skacz. Noc się rozlega jak śmiech i przedrzeźnia kół stukanie na torach. Chmura z ludźmi nad krajem szła, z dużej chmury mały deszcze, jedna łza, mały deszcze, jedna łza, suchy czas. Tory wiodą czarny las. Tak to, tak, stuka koło. Las bez polan. Tak to, tak. Lasem jedzie transport wołań. Tak to, tak. Obudzona w nocy słyszę tak to, tak, łomotanie ciszy w ciszę. | En vagons precintats pel país passen noms tacats, on és que van tots ells així, sabeu si en podran baixar a la fi, no pregunteu, no ho diré, no ho sé. El nom Natan colpeja amb el puny la paret el nom Isaac canta i retruny enfollit el nom Aaron s’està morint de set el nom Sara demana aigua per a ell en un crit. No saltis en marxa, nom de David, ets el nom que condemna a la desfeta, no donat a ningú, sense casa, per portar en aquest país és com la pesta. Que el fill tingui un nom eslau, perquè aquí compten del cap els cabells, perquè aquí el bé i el mal se separen des del cau, segons els noms i les formes de les parpelles. No saltis en marxa. Serà Lech el fill. No saltis en marxa. Encara no és l’hora. No saltis. La nit s’estén com un riure senzill i estrafà els sotracs als raïls de les rodes. Un núvol de gent passa per aquella terra, d’un gran núvol, poca pluja, una llàgrima sencera, poca pluja, una llàgrima, temps sec. Els raïls porten un bosc negre i enterc. Cop, cap, cop, so de rodes. Boscos florits. Cop, cap, cop. Un transport per un bosc de crits. Cop, cap, cop. Sento com, a la nit, desvetllada, cop, cap, cop, el silenci al silenci dona una atupada. |
LECTURA EN CATALÀ
Del llibre: WOŁANIE DO YETI (Crida al Yeti), 1957
Traducció de Xavier Farré
Editorial: ZNAK
VÍDEO-LECTURA
Article de Xènia Dyakonova a ARA-LLEGIM
Article d’Eva Vàzquez a EL PUNT AVUI
Article de Xavier Aliaga a EL TEMPS
EL LLIBRE
BIOGRAFIA
Maria Wisława Anna Szymborska (Bnin, Polònia, 2 de juliol de 1923-Cracòvia, 1 de febrer de 2012) fou una poeta polonesa, guardonada amb el Premi Nobel de Literatura l’any 1996. És reconeguda per haver escrit poesia filosòfica amb un llenguatge comprensible per a qualsevol persona per la seva senzillesa.[4]
Va néixer com a Maria Wisława Anna el 2 de juliol de 1923 a la població de Bnin, que avui en dia forma part de la ciutat de Kórnik. Els seus pares foren Wincenty Szymborski (el plenipotenciari del comte Władysław Zamoyski) i Anna de Rottermund. Durant la seua infància anava a casa de la seua àvia Karolina per vacances, i continuà anant-hi fins a la seva mort, el 1948.
De ben jove, el 1931, la seva família es va traslladar a Cracòvia, on realitzà els estudis amb les germanes ursulines. Durant la Segona Guerra Mundial treballà en la Companyia de Ferrocarrils per por de ser deportada a un camp de treball a Alemanya. El 1945 inicià els estudis de polonès i a la Universitat Jagellona de Cracòvia, i ben aviat se sentí influenciada per l’obra de Czesław Miłosz. Els estudis, no els acabà per problemes econòmics i així i tot es formà autodidàcticament. Va militar en un passat en el Partit Obrer Unificat Polonès, cosa que lamentà posteriorment. El 1945 es publicà una obra seua per primera vegada: el poema Cerque la paraula al suplement del Dziennik Polski. El 1952 el primer llibre de poesia, Per això vivim, és publicat. El 1952 formà part de la redacció del setmanari Życie Literackie. El 1954 apareix el seu segon llibre de poemes: Preguntes fetes a un mateix. Al setmanari on treballava publicà en les dècades del 1970 i 1980 la columna Lectures complementàries. Aquestes columnes foren editades en llibres publicats el 1973 i 1992. Morí l’1 de febrer de 2012 a Cracòvia, als vuitanta-vuit anys, víctima d’un càncer de pulmó.
La seva poesia és de contingut filosòfic amb un llenguatge quasi col·loquial i sense utilitzar l’èmfasi o el pathos. Expressa amb claredat l’odi, l’estupidesa, el terror i la tortura en la descripció d’un món constituït per horrors i sofriments, en un to en el qual és capaç de barrejar humor i ironia. El seu sentit de l’humor és considerat molt particular dins la literatura polonesa perquè combina un llenguatge sorprenentment senzill amb una paradoxa filosòfica molt refinada. Una altra característica del seu estil és que no hi ha referències a Polònia que la facen una autora centrada en el seu país, sinó que és una autora universal.
Els seus dos primers llibres de poesia segueixen el cànon establert amb la innovació del seu to personal. Aquests dos llibres foren destriats per la mateixa autora per a les edicions posteriors de les seues obres.
Des de Crida al Ieti (1957) estrena l’estil que la fa reconeguda. Un dels poemes més populars d’aquest llibre és “No-res dues vegades”, el qual fou musicalitzat per Andrzej Kurylewicz i interpretat per Łucja Prus i Kora.
D’entre els tipus de poemes que ha escrit, n’ha fet “poemes collage” (en polonès Wyklejanki). D’aquests li n’ha dedicat a la seua amiga Malgorzata Baranowska.
L’any 1963 fou guardonada amb el Premi del Ministeri de Cultura de Polònia i el 1991 amb el Premi Goethe, un dels principals premis d’Alemanya. El 1996 fou guardonada amb el Premi Nobel de Literatura per una poesia que, amb la seva precisió irònica, permet que el context històric i biològic surti a llum en fragments de la realitat humana.