| SILÊNCIO!… | SILENCI!… |
|---|---|
| No fadário que é meu, neste penar, Noite alta, noite escura, noite morta, Sou o vento que geme e quer entrar, ou o vento que vai bater-te à porta… Vivo longe de ti, mas que me importa? Se eu já não vivo em mim! Ando a vaguear Em roda à tua casa, a procurar Beber-te a voz, apaixonada, absorta! Estou junto de ti e não me vês… Quantas vezes no livro que tu lês Meu olhar se poisou e se perdeu! Trago-te como um filho nos meus braços! E na tua casa… Escuta!… Uns leves passos… Silêncio, meu Amor!… Abre! Sou eu!… | En aquest fat que és meu, aquest penar, una nit alta, nit fosca, nit morta, soc el vent que gemega i vol entrar, soc el vent que et vindrà a batre’t la porta Visc lluny de tu, però a mi què m’importa? Si ja no visc en mi! Me’n vaig errant pels volts de casa teva, vaig buscant beure’t la veu, enfervorida, absorta! Estic al teu costat i tu no em veus… Quantes voltes, al llibre amb què ara seus, hi he posat i he perdut el meu mirar! Et porto com un fill en els meus braços! I a casa teva… Escolta!… Fràgils passos… Amor meu, calla! Soc jo… Obre’m ja!… |
Traducció al català d’Esteve Miralles i Enric Umbert-Rexach
Del llibre: RELÍQUIÆ (dins de l’obra poètica completa SONETOS)
Edició: Bertrand Editora, 2005 (Lisboa)
SEMBLANÇA
Encara que Florbela Espanca era contemporània al modernisme, la seva poesia mostra l’autoconeixement i l’autoconsciència típics de la generació de Orpheu, que va revolucionar la literatura portuguesa de principis del segle xx, i de la qual formaven part autors com Fernando Pessoa o Mário de Sá-Carneiro, l’estil de Espanca recorda més al dels poetes romàntics, no enquadrant-se, per tant, dins de cap moviment literari concret. Així, Espanca se situava en el mateix àmbit lingüístic que la poetessa i novel·lista Rosalía de Castro, el galaic-portuguès, afirmant alguns crítics, com és el cas de César Antonio Molina, que pot ser «una continuadora moderna de Rosalía de Castro, poeta a la qual amb seguretat va haver de llegir».
REFERÈNCIES
Ressenya de Luís Miguel Queirós a la revista PÚBLICO de Portugal
Article de Sebastià Bennasar a VILAWEB
Article de Pere Ciscar a NÚVOL
EL LLIBRE
BIOGRAFIA
El 1913 Florbela Espanca es casa amb Alberto de Jesús Moutinho. El 1919 ingressa a la Facultat de Dret de Lisboa. Se separa poc després d’un avortament involuntari i es casa l’any 1921 amb Antonio José Marques Guimarães. La seva personalitat la portarà a un aïllament de la societat fins a arribar al suïcidi. No va ser reconeguda la seva obra fins després de la seva mort. Va aportar a la literatura portuguesa un sonet amb nous matisos que trencava amb la perfecció formal que seguia la tradició portuguesa.
Florbela ens deixa obres com Charneca em flor (‘Bruc en flor’), la seva obra mestra, que es publica l’any 1931 amb quaranta-sis sonets. Es va exhaurir en una setmana i van haver de fer una segona edició augmentada amb trenta-tres sonets trobats entre els papers de l’autora, i que formaria part del volum Reliquiae. En les seves primeres obres de sonets, Livro de Mágôas (‘Llibre de les llàgrimes’) i Soror Saudade (‘Germana malenconia’) i el conte Máscaras do destino (‘Les màscares del destí’), dedicat al seu germà Apeles, mort l’any 1927, aflorava la tristesa de la seva vida, els amors no encertats i un avortament. A més a més, es publica Juvenilia, Cartas i els contes O Dominó Petro.
Florbela Espanca es publica per primer cop en català al 2022 per Edicions del Cràter, que publica Máscaras do destino i hi afegeixen 7 sonets. El resultat és el llibre ‘Les màscares del destí i set sonets escolllits’ de la col·lecció Renart. El 2023 Lletra Impresa Edicions tradueix al català Bruc en flor, el llibre de poemes més conegut de l’autora.
❤️