VÍDEO-POEMA
EL POEMA
| EN GRANADO KUN FEDERICO G. LORCA | A GRANADA AMB EN FEDERICO G. LORCA |
|---|---|
Stratoj krutaj ĝis vertiĝo, kornovundoj far la vento flegitaj per kalk-ungvento en silenta sunumiĝo; fontana flustrad’, vestiĝo de iamo senso-scia: Albaycín. Kvartalo mia, vi kun impona modesto muezinas pri l’ ĉeesto de Federico García. Kaj mi lante pluascendas, blinda de briloj fasadaj, dum la cipresoj transkradaj muta-preĝen sin transcendas. El la ĝardenoj mur-pendas konstelacio lilia. Petale, kvartalo mia, palpeblas vigla palpito aŭ flirtemo: la spirito de Federico García. Vesperas. Placoj kaj muroj ekstazas. L’ aer’ misteras. Alhambro, transa, liveras kantilenojn de murmuroj rojaj: sangas, dum la turojn lekas ombro reptilia. Alhambro, lamento mia, el via rumor’ lirika aŭdeblas la sang’ unika de Federico García. Grotoj el suker’ kaj tristo: Albaycín de la ciganoj. Elgitaras bronzaj manoj esencojn de la ekzisto. La pravoĉon de kantisto ŝiras kor-sku’ agonia. Ho, gorĝo cigana, mia! En l’ anim’ de viaj fibroj latentas la voĉaj vibroj de Federico García. | Carrers drets, vertiginosos, pel vent fetes les cornades ben blanques, encalcinades, en solells silenciosos; qualque font: vestigis fosos del sentiment que hom sabia: Albaicín. Aljama mia, amb ta modèstia imponent l’existència fas present d’en Federico García. I hi ascendeixo mica en mica, brillen façanes, m’enceguen; mentre els xiprers que drets preguen amb llur callada musica dels murs penja una bonica pluja de lliris. Somia. De pètals, aljama mia, que fas palès el neguit o bé el festeig: l’esperit d’en Federico García. És vespre. Misteri és l’aire. En èxtasi murs i places. L’Alhambra lliurant va a masses murmuris, rogenca flaire: sagna, mentre amunt enlaire torres fan rèptil ombria. Alhambra, la queixa mia, al so de ton líric plany se sent bé l’única sang d’en Federico García. Coves de sucre i indigència: Albaicín el dels gitanos. Les mans de bronze dels nanos van mostrant de l’existència, amb la guitarra, l’essència. Se sent la veu d’agonia. O gorja gitana mia! Amb fibrosa ànima al fons se senten les vibracions d’en Federico García. |
| Del llibre: EL MIAJ SONORAJ SOLOJ (D’ençà de mes solituds sonores) Editorial: IEM (Viena, 1996) | Traducció de: Ferriol Macip Primer Premi de Poesia Jocs Florals Casal Popular La Sala, 2024. |
EL LLIBRE
Comprar el llibre AQUI
SEMBLANÇA
Amb aquest poemari EL MIAJ SONORAJ SOLOJ, Miguel Fernández demostra brillantment que per a ell l’esperanto no és una afició, sinó una llengua capaç d’expressar fins i tot els sentiments íntims més complexos d’un poeta al llindar del segle XXI. Fernández divideix els seus poemes en “amorosos”, “socials” i “commemoratius”, però els tres cicles coexisteixen en harmonia, tots ells molt interessants tant pel contingut com per la forma. Tanmateix, jo preferiria la part amorosa, perquè és la més fidel a l’univers de l’escriptor. Llegint-la i rellegint els poemes de «La profil’ de miaj spuroj», el seu cicle a «Ibere libere», estic convençut que Fernández pertany al grup de poetes que, abans de crear les seves obres, ja les han experimentat. La seva poesia és holística, monolítica. Separa acuradament l’important, el significatiu, el durador de l’esdeveniment quotidià i momentani que el va impressionar. Com un bon mestre, separa generosament el blat de la palla, selecciona només els grans grossos i mai demostra generositat creativa i verbositat innecessària. Com a gran poeta, respecta el poder de la parla poètica, en guarda la flama sagrada. (Text de Venelin Mitev)
De fet, en la meva humil opinió, amb aquesta obra apoteòtica Fernández no només confirma la seva demostrada habilitat artística, sinó que fins i tot fa un salt endavant, transcendint descaradament la inspiració a la manera de Miĥalski i nerviosa de la producció anterior; ara s’entrega a plaers hiperbòlics de múltiples gèneres i múltiples temàtics, excel·lint no només en l’amor (on sens dubte és un mestre, només el puc comparar amb Marjorie Boulton), sinó també en temes socials (on la seva poesia no sempre fàcil esdevé més conversacional, comprensible) i en homenatges sincerament commovedors (a Régulo Pérez, García Lorca, Nervi, de Diego, Neves i altres). (Text d’Aldo de’Giorgi)
És fàcil presentar una obra que va néixer com a clàssic. Miguel Fernández té el talent rar d’escriure tan poèticament que quatre o cinc dels seus versos no poden deixar de vessar poesia. Ja he escrit en altres llocs, però permeteu-em que ho repeteixi: només es pot parlar amb entusiasme, de la poesia de Fernández. (Text d’Antonio Valén)
REFERÈNCIES
Ressenya de Venelin Mitev a LITERATURA FOIRO
Ressenya d’ Aldo de’Giorgi a LITERATURO.ESPERANTO
Ressenya de d’Hektor Alos i Font a LITERATURA FOIRO
Ressenya de Reinhard Haupenthal a BELETRA REVUO FONTO
BIOGRAFIA
Miguel Fernández (Granada, 1950) és, entre altres coses, poeta, prosista, cantant, activista cultural en esperanto –la llengua que ja en l’any 1980 va triar per escriure–, cofundador de l’Escola Ibèrica, creador de les Festes líriques de la Federació Espanyola d’Esperanto i de l’espectacle Vivu la teatro!, i president dels Concursos Literaris de l’Associació Mundial d’Esperanto, que l’any 2023 li van concedir el diploma «Acció Artística Destacada». Fins ara ha publicat en esperanto més de vint llibres. El 2020 es va publicar, traduït per ell mateix, el seu primer poemari en castellà, Semilla de arrebol, editat un any més tard en portuguès amb el títol Semente de alvoradas, traduït pel poeta Carlos d’Abreu.
El 2024 va publicar el llibre La palabra y el viento, traducció al castellà de cinc contes del seu recull La vorto kaj la vento. Altres textos de Fernández han estat traduïts a al català, el francès, l’italià, el rus, l’hongarès, el suec i el japonès. D’altra part, el 2024, els seus poemaris El miaj sonoraj soloj (1996) i Semo de matenruĝoj (2023) van ser incorporats a la llista d’obres literàries en esperanto més significatives, iniciada pel mestre William Auld fa un quart de segle.