Tornaveu Poètic

VÍDEO-LECTURA

EL POEMA

ENDREÇA
En anar a confondre les estacions, la reravera s’equivoca de via i es marfon en indrets aptes per al que és la primavera de l’hivern en altres llocs. No hi passa res i tot hi és, en aquella estació sense trens, i tothom és una sola persona en travessar el congost on es congria la multitud. I si tothom és un hom, ho és d’un malson. Per això la memòria fuent de les coses oblidades malda per fer-se seva la nineta de l’ull del no-temps, la xifra misteriosa de la sang encesa de la pedra.
Del llibre: LA FI DEL MÓN Editorial EMPÚRIES, 1994

ENDREÇA

En anar a confondre
les estacions, la reravera
s’equivoca de via i
es marfon en indrets
aptes per al que és la primavera
de l’hivern en altres llocs.
No hi passa res i tot hi és,
en aquella estació sense trens,
i tothom és una sola persona
en travessar el congost
on es congria la multitud.
I si tothom és un hom,
ho és d’un malson.
Per això la memòria fuent
de les coses oblidades
malda per fer-se seva
la nineta de l’ull del no-temps,
la xifra misteriosa
de la sang encesa de la pedra.

Del llibre: LA FI DEL MÓN
Editorial EMPÚRIES, 1994

SEMBLANÇA

La poètica paraparèmica és la de la poca-solta (no pas una poètica poca-solta, sinó poètica de la pocasolta, és a dir, del poc, o gens, de sentit), per tal com la paraparèmia no admet cap definició, car un cop definida, defuig la definició acabada de fer, ja és una altra cosa. Qui vulgui saber què és la paraparèmia no la capirà mai. Ergo, la paraparèmia no és res de res, tal com sona. D’aquí ve el seu interès tan i tan alt i alhora tan baixet. (Extracte del text ‘Una antipoètica’ de Carles Hac Mor)

EL LLIBRE

REFERÈNCIES

«Dilluns de poesia a l’ARTS SANTA MÒNICA» presentació de Jordi Marrugat

«Adéu a un poeta trencador», per David Castillo a EL PUNT AVUI

«Fracasart», per Pilar Parcerisas a EL PUNT AVUI

BIOGRAFIA

Carles Hac Mor. Nom amb el qual és conegut l’escriptor Carles Hernández i Mor. – (Lleida, 26 de novembre de 1940 — Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 27 de gener de 2016)

Estudià dret, filosofia i periodisme, al qual es dedicà professionalment. Col·laborà en revistes i diaris (Tele-exprés (1975-76), El País (1985-90), Diari de Lleida, Segre, Diari de Barcelona (1991-92), Avui) i en guions cinematogràfics. Durant els anys setanta i vuitanta cofundà les revistes d’art i poesia Tecstual, Ampit i L’avioneta, i n’impulsà d’altres. Del 1973 al 1975 practicà l’art conceptual amb el Grup de Treball. Exercí la crítica d’art, fou autor de centenars de textos per a catàlegs d’exposicions i practicà l’acció artística. En aquest vessant de teòric de l’art, el 1988 rebé el premi Espais i publicà l’assaig Ut poesis pictura, i posteriorment d’altres sobre la creació artística en general, com La comèdia d’un incest (1989), Despintura del jo (2000, premi Joan Fuster d’assaig 1999) i Enderroc i reconstrucció (2007). Cal esmentar, també, els escrits amb Ester Xargay Melero Zooflèxia (2006) i Fissura (2008).

És autor d’una obra literària heterodoxa i anticonvencional que explora els límits de l’expressió a través de l’experimentació amb el llenguatge, l’inconscient i la transgressió de la norma. Publicà obres en prosa, qualificables de manera aproximada com a “novel·les” (La fi del món, 1994; Carbassa a tot drap o Amor lliure, ús i abús, 2001), però el seu vehicle principal fou la poesia, entesa en una concepció molt propera a l’art conceptual, la performance, el collage, o altres modalitats artístiques. Inventà subgèneres com ara l’escalaborn, la paraparèmia i l’hiposeptimí. La seva obra poètica publicada comprèn els reculls Tu’m és no’ms (1977), Anar i tornar (1979, amb Eugènia Balcells), Agoc (1981), De tranuita (1983), Un pedrís de mil estones (1992) i S’ha rebentat l’hospici (1992). Continuà la seva obra amb els llibres de poesia El desvari de la raó (1995), Epítom infra nu o no: ombres de poemes de Marcel Duchamp (amb E. Xargay, 1997), Hi ha un diari sota l’estora (2000), No em cap al cap (2001), Fer safor (2001), Cabrafiga (2002), Metafonia (Deslectura de Paul Celan) (2003), M’he menjat una cama (2004, premi Rosa Leveroni 2003), Com aquell qui diu (2004), Ad libitum (2004), Ho he fet fer (2005), Coma induït (2007), Regoc (2009), Himnes del no-ésser (2009), Filacteri d’infrallengua (2011) i Si fa que sí (2012). El 2011 publicà un primer volum de l’Obra Completa punt u i el 2012 guanyà els Jocs Florals de Barcelona amb el poemari Dietari del pic de l’estiu. Publicà també l’obra dramàtica Llevant, pluja al davant (1990) i dos volums de Converses (2006) i el de correspondència Fer les cartes (2011), tots tres amb el poeta Antoni Clapés. L’abril del 2016 li fou concedit, a títol pòstum, el premi Jaume Fuster de l’Associoació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) en reconeixement a la trajectòria.