CLEMENTINA ARDERIU, poema ‘Cançó del risc’ en veu de l’autora

VÍDEO-LECTURA

---

EL POEMA

CANÇÓ DEL RISC
Si visc no visc. L’amor del risc, com m’abellia! No l’he cercat; me l’han donat quan no el volia. Si visc no visc, que temo el risc i sa mentida. El cel és d’or i, ardent, el cor no vol cap brida. Però hi ha el risc: si visc no visc. Per una treva, per un oblit, dono el neguit amb clau i lleba. No fos el risc… Si visc no visc. Vés onsevulla, passa la mar -per quin atzar?- la mar que rulla paranys i risc. Si visc no visc. Ni mar ni treva ni l’or del cel. La meva arrel si es torç, no es lleva. Perquè, en el risc, si visc, no visc. Donaré ombra, donaré flors, fora del clos. Feina sens nombre dirà que visc. Quan el gran risc vindrà a topar-me, amb cor segur, sense ningú, sabré lliurar-me al risc, al risc!
Del llibre: SEMPRE I ARA, 1946 Premi Joaquim Folguera
——
Del llibre: JO ERA EL CANT EDICIONS 62, 2012 Edició de D. Sam Abrams

---

SEMBLANÇA

L’última publicació de l’autora abans de morir és aquest poema on s’aborda el tema de l’esperança i el valor que ella mateixa tenia arrelats. L’autora expressa la importància de viure la intensitat, fent al·lusió a la idea que l’essència del joc radica en el risc. Es a través de prendre riscos que es pot aconseguir la victòria, però aquests riscos també poden portar a la “mort” o a viure amb neguit si s’emporten a l’extrem. El poema en si és una paradoxa, ja que sense arriscar-se no es pot viure plenament, però al mateix temps, arriscar-se massa pot tenir conseqüències negatives. El títol del poema, “Cançó del risc”, fa referència a aquesta idea que el risc forma part integral de l’existència humana.

---

ELS LLIBRES

---

REFERÈNCIES

50 anys de la mort de Clementina Arderiu i Voltas

“Clementina Arderiu, poeta de l’esperança”, per Joan Triadú a diari ARA

“Del carrer de la Bòria al món”, per Oriol Izquierdo a revista FRONTISSA

---

BIOGRAFIA

Clementina Arderiu ( Barcelona, 1889-1976) filla d’una família d’argenters, n’aprengué l’ofici i estudià idiomes, música i piano. Gran afeccionada a la lectura, publicà el seu primer poema el 1911, i poc després ja fou inclosa en l’Antologia de poetes catalans d’avui de L’Avenç (1913) i en l’Antologia de poetes catalans moderns d’Alexandre Plana (1914). El 1916 edità Cançons i elegies, que recollia textos escrits des de 1913, i es casà amb Carles Riba, que l’orientà en la seva vocació literària i la introduí definitivament en els cercles intel·lectuals. Junts viatjaren per Itàlia, Alemanya, França i Grècia, prengueren una clara posició de compromís amb la República durant la guerra, cosa que els conduí a l’exili el 1939, i al seu retorn a Catalunya van exercir un paper central a la resistència cultural.

Malgrat la importància de Riba en la vida de l’autora, des del punt de vista literari fou un altre escriptor qui hi exercí una influència decisiva: Josep Carner, que entre altres coses, com sosté Enric Bou “li forní un determinat model de composició, la cançó”.

En els anys vint i trenta publicà L’alta llibertat (1916-1920) (1920) i Poemes (1936) -que aplegava els dos primers llibres i un de nou, Cant i paraules-, col·laborà en nombroses publicacions periòdiques, versionà textos de Rabindranath Tagore i participà activament en la vida sociocultural. Des de molt aviat, com demostra la seva inclusió en Les noves valors de la poesia catalana de Joaquim Folguera (1919), l’autora fou considerada un dels principals talents poètics del moment, i també la millor poetessa del període i un model per a les escriptores més joves, ja que havia obert, segons Octavi Saltor, “el camí a totes les efusions més íntimes, subjectives i diverses de la sensibilitat femenina”.

El 1938 guanyà el Premi Joaquim Folguera amb Sempre i ara, publicat el 1946 i ampliat en l’edició de 1952 de Poesies completes. Posteriorment aparegueren És a dir (1959, Premi Óssa Menor 1958 i «Lletra d’Or» 1960), L’esperança encara (1969) i Obra poètica (1973), que recollia el conjunt d’una producció estretament lligada a l’experiència vital -en la qual el fet de ser dona fou crucial- i presidida per una poètica de ressons maragallians. L’amor, la fe, l’alegria, el cant, la condició femenina, el dolor, l’angoixa, la tristesa, la por i la mort són els temes que, amb més o menys pes i amb tractaments diferents segons el moment i les circumstàncies, dominen una poesia molt treballada, depurada i mesurada en l’expressió del sentiment alhora que d’extraordinària força expressiva; una poesia que, inicialment inscrivible en el moviment noucentista, el supera amb la incorporació d’elements de la tradició catalana culta i popular, del simbolisme i de l’avantguarda. (Font: Edicions 62)

Inici de pàgina

Subscriu-te al butlletí setmanal gratuït →