VÍDEO-LECTURA
EL POEMA
| THE FISH | EL PEIX |
|---|---|
I caught a tremendous fish and held him beside the boat half out of water, with my hook fast in a corner of his mouth. He didn’t fight. He hadn’t fought at all. He hung a grunting weight, battered and venerable and homely. Here and there his brown skin hung in strips like ancient wallpaper, and its pattern of darker brown was like wallpaper: shapes like full-blown roses stained and lost through age. He was speckled with barnacles, fine rosettes of lime, and infested with tiny white sea-lice, and underneath two or three rags of green weed hung down. While his gills were breathing in the terrible oxygen —the frightening gills, fresh and crisp with blood, that can cut so badly— I thought of the coarse white flesh packed in like feathers, the big bones and the little bones, the dramatic reds and blacks of his shiny entrails, and the pink swim-bladder like a big peony. I looked into his eyes which were far larger than mine but shallower, and yellowed, the irises backed and packed with tarnished tinfoil seen through the lenses of old scratched isinglass. They shifted a little, but not to return my stare. —It was more like the tipping of an object toward the light. I admired his sullen face, the mechanism of his jaw, and then I saw that from his lower lip —if you could call it a lip— grim, wet, and weaponlike, hung five old pieces of fish-line, or four and a wire leader with the swivel still attached, with all their five big hooks grown firmly in his mouth. A green line, frayed at the end where he broke it, two heavier lines, and a fine black thread still crimped from the strain and snap when it broke and he got away. Like medals with their ribbons frayed and wavering, a five-haired beard of wisdom trailing from his aching jaw. I stared and stared and victory filled up the little rented boat, from the pool of bilge where oil had spread a rainbow around the rusted engine to the bailer rusted orange, the sun-cracked thwarts, the oarlocks on their strings, the gunnels—until everything was rainbow, rainbow, rainbow! And I let the fish go. | Vaig pescar un peix enorme i el tenia agafat al costat de la barca, meitat fora de l’aigua, amb l’ham ben enganxat a l’extrem de la boca. No va lluitar. No havia lluitat gens. Un pes penjant que esbufegava, masegat i venerable i casolà. En alguns llocs la pell marró penjava en tires com paper de paret antic, i l’estampat marró més fosc era com paper de paret: formes de roses ben florides tacades i perdudes amb els anys. Esquitxat de percebes, delicades insígnies de calç i infestat de petits polls de mar blancs, i a sota, dues o tres tires d’algues verdes que penjaven. Mentre les seves ganyes inspiraven el terrible oxigen —les espantoses ganyes, fresques i afilades, amb sang, que et poden fer un bon tall— vaig pensar en l’aspre carn blanca compactada com plomes, les espines grans i les espines petites, els dramàtics vermells i negres de les seves entranyes brillants i la bufeta natatòria, color rosa, com una gran peònia. Li vaig mirar els ulls que eren molt més grossos que els meus però més superficials i esgrogueïts, els iris folrats i embolicats amb paper d’alumini desllustrat vistos a través de les lents d’una vella gelatina rascada. Es movien una mica, però no per tornar-me la mirada. —Era més aviat com la inclinació d’un objecte cap a la llum. Vaig admirar la seva cara esquerpa, el mecanisme d’aquella mandíbula i vaig veure llavors que del llavi inferior —si és que se’n pot dir llavi— trist i mullat, semblant a una arma, penjaven cinc trossets de fil de pescar vell o quatre i un filferro amb la baga encara enganxada, amb els cinc hams ben grossos ben clavats a la boca. Un fil de color verd, rosegat per l’extrem que ell havia trencat, dos de més durs, i un cordill negre molt fi encara arrissat per l’esforç i l’espetec en trencar-se quan es va escapar. Com medalles amb les cintes esfilagarsades i onejant, una barba amb cinc pèls de saviesa penjant de la mandíbula adolorida. Me’l vaig mirar i mirar i la victòria va omplir el petit bot llogat, des del bassal de sentina on la benzina havia estès un arc de sant Martí al voltant del motor rovellat fins al taronja rovellat de la galleda, els bancs tots esquerdats pel sol, els escàlems pels rems, la borda —fins que tot va ser un arc de sant Martí, un arc, un arc de sant Martí! I vaig deixar que el peix marxés. |
Traducció: Jordi Fité
XLIII Premi Cavall Verd 2026. Premi Rafel Jaume a la millor traducció poètica
Finalista del 5è Premi Aurora Bertrana de traducció
SEMBLANÇA
«Els poemes de Bishop no són simples narracions ni retrats. Són espais on el pensament flueix, on la visió es transforma en reflexió. […] Quan llegim Bishop, no llegim històries amb un principi i un final. No hi trobem resolucions morals, ni grans revelacions. Llegim un estil concret i únic d’observar. De registrar el món, d’habitar-lo. Una cosmovisió precisa, plena d’interrogants, que transforma els objectes més anodins —una peixera, un mapa, una escala, un vestit vell— en finestres cap a una veritat més abismal. Llegir Bishop és veure el món amb ulls nous. Com una pintora, ens ensenya a mirar. I a mirar bé.» (Del pròleg d’Anna Gual)
EL LLIBRE
REFERÈNCIES
«Les pèrdues denses i precises d’Elizabeth Bishop», Pere Antoni Pons a ARA-LLEGIM
«Poesia i art de perdre», per David Guzman a CIUTAT MARAGDA
«Elizabeth Bishop: la poesia essencial», per Albert Roig a NÚVOL
BIOGRAFIA
Elizabeth Bishop (Worcester, Massachussets, 1911 – Boston, 1979) va perdre el pare quan tenia només vuit mesos. Als cinc anys, li van internar la mare en un hospital psiquiàtric, i no la va veure mai més. Aquestes pèrdues van marcar profundament la seva vida i obra. Es va criar amb els avis i va estudiar al prestigiós Vassar College, on va fer amistat amb la poeta Marianne Moore, la influència de la qual va ser determinant en la seva carrera. Guardonada amb el Premi Pulitzer i el National Book Award, va viatjar i viure en llocs tan diversos com el Brasil, França, Nova York i Florida. La seva mirada, sempre atenta i melancòlica, ens revela un món íntim i sorprenent en tot allò quotidià.