VÍDEO-LECTURA
Enregistrament de la veu: © Fundació J.V. Foix
Digitalització de la veu: © Càtedra Màrius Torres de la Universitat de Lleida
Fotografia de: © Humberto Rivas
Música: © Frederic Mompou – ‘Jeunes filles au jardin’
Enregistrament musical: © Luis Fernando Pérez
POEMA
| ÉS QUAN DORMO QUE HI VEIG CLAR |
|---|
| És quan plou que ballo sol Vestit d’algues, or i escata, Hi ha un pany de mar al revolt I un tros de cel escarlata, Un ocell fa un giravolt I treu branques una mata, El casalot del pirata És un ample gira-sol. Es quan plou que ballo sol Vestit d’algues, or i escata. És quan ric que em veig gepic Al bassal de sota l’era, Em vesteixo d’home antic I empaito la masovera, I entre pineda i garric Planto la meva bandera; Amb una agulla saquera Mato el monstre que no dic. És quan ric que em veig gepic Al bassal de sota l’era. És quan dormo que hi veig clar Foll d’una dolça metzina, Amb perles a cada mà Visc al cor d’una petxina, Só la font del comellar I el jaç de la salvatgina, -O la lluna que s’afina En morir carena enllà. És quan dormo que hi veig clar Foll d’una dolça metzina. |
| Abril, 1939 Del llibre: ON HE DEIXAT LES CLAUS -1953 Editat per L’AMIC DE LES ARTS |
REFERÈNCIES
Ressenya de Carles Camps Mundó a NÚVOL
Ressenya de Noèlia Salazar al blog POESIA PLANTADA
SEMBLANÇA
És quan dormo que hi veig clar conté catorze poemes de J. V. Foix. Quatre pertanyen a Les irreals omegues (1949), sis a On he deixat les claus… (1953), tres a Desa aquests llibres al calaix de baix (1964) i un era, fins avui, inèdit. Els poemes es presenten en versió original i amb traducció castellana, en el llibre, i, en el disc, recitats pel mateix poeta, que en dos casos hi afegeix preciosos comentaris. És quan dormo que hi veig clar, doncs, ofereix raons de pes perquè els amants de l’obra de Foix i els partidaris de la poesia estiguin d’enhorabona.
EL LLIBRE
BIOGRAFIA
J. V. Foix (1893-1987). Neix a Sarrià. Comença la carrera de dret, però l’abandona per la seva vocació literària. El 1917, Joaquim Folguera l’incorpora a La Revista i, l’any següent és director de Trossos, que havia fundat J. M. Junoy.
L’any 1927 publica Gertrudis i el 1932 KRTU, dos llibres de prosa poètica que són part integrant d’un extens diari que Foix data el 1918. Quan La Publicitat esdevé catalanista, en dirigeix la secció literària i hi col·labora diàriament amb el pseudònim de “Focius”.
Després d’un llarg període de silenci, l’any 1947 apareix la seva primera obra poètica Sol, i de dol, que havia estat impresa el 1936. Foix combina la tradició humanística catalana amb els corrents literaris més nous, els quals adapta amb una originalitat singular. S’autodefineix com “un investigador en poesia”. La seva actitud la resumeix ell mateix amb el conegut vers “M’exalta el nou i m’enamora el vell”.
Foix publica poesia molt tardanament. De fet, la difusió del poeta no comença fins a la dècada de 1950. Gimferrer considera Sol, i de dol -un recull que consta de setanta sonets dividits en cinc seccions- “un dels grans llibres de la poesia catalana moderna”. Combinació de poesia doctrinal, didàctica i de meditació sobre el món, l’autor hi presenta el seu ideal artístic: “L’equilibri, suprem, classicista”.
El 1956 publica Del diari 1918, una continuació de Gertrudis o KRTU, però, alhora, una evolució pel que fa a la concepció filosòfica del món o a les idees del poeta. A partir d’aquí, comença a publicar amb regularitat poemes diversos i proses poètiques. El seu últim llibre és Cròniques d’ultrason, de poemes en prosa, aparegut el 1985. Mor a casa seva el 29 de gener de 1987, l’endemà d’haver fet 94 anys. (Font: Fundació JV Foix)