VÍDEO-LECTURA
EL POEMA
| COIXÍ DE PAU |
|---|
| El sostre fuetejat d’esquerdes. Aquesta cambra, niu bastard on estimo les flassades malgrat tanta humitat i els ossos se m’esquerden quan tremolo i fa set només de mirar enllà. Car la meva felicitat té forma d’ampolleta delicada i l’agulla és una tija de la flor més nocturnal. La pau se m’escampa per les platges del clatell. I res no importa quan floreix el meu cervell. |
| Del llibre: LES PLATGES DEL CLATELL LABREU Edicions, 2024 |
Premio de la Crítica de narrativa en Lengua Catalana 2025 de la Asociación Española de Críticos Literarios
EL LLIBRE
Compra el llibre AQUI
REFERÈNCIES
Ressenya de Ponç Puigdevall a QUADERN – EL PAIS
Ressenya de Gerard Cisneros a NÚVOL
Ressenya de Marina Espasa a ARA-LLEGIM
Entrevista Xavier Graset al Més324
SEMBLANÇA
Les platges del clatell explica no només la biografia d’Epstein, sinó també la peripècia de la descoberta dels únics poemes que se’n conserven, presents en aquest volum en forma de poemari insert. Una investigació singular plena de connexions inversemblants i de casualitats inesperades. Un joc de miralls on l’art i la vida s’enllacen en un collage que batega més enllà d’èpoques i distàncies. Vigó ressuscita misteris i encadena episodis viscuts, quasi èpics: un cant a la vida.
BIOGRAFIA
JOAN VIGÓ ARNAU (El Poblenou, Barcelona, 1964) és narrador, poeta i rapsode català. En poesia és autor de Pastor d’antenes (2017), Cementiri d’avions (2018) i Saurí del nom (2022). Se l’ha inclòs dins del grup de poetes anomenats «generació Horiginal».
En narrativa és autor de Haiku a Brooklyn (2018), el protagonista de la qual, Antoni Russell, s’ha considerat que evoca la figura de Raymond Roussel i del personatge d’aquest a Locus Solus, Martial Canterel i de Vides potser (2021),» l’elogi fresc i descarat de la mecànica de la ficció, dels artificis de la imaginació, de la realitat vista com una màquina de fabricar literatura”. Va col·laborar amb diverses narracions a la revista Les Males Herbes.
El 2024 publica la novel·la Les platges del clatell, «es diria que una novel·la com Les platges del clatell no tracta de res més que d’ella mateixa, de la imatge contradictòria de la veritat, de la seva fondària poètica inexplicable i apassionada.»