VÍDEO-LECTURA
EL POEMA
| DUES PLANES |
|---|
He estimat el Montseny sense ametistes, la plana adusta en els seus llargs hiverns, els vels espessos d’imprecisa boira. Conec el ressò clar de les campanes als vells carrers de la ciutat dels sants, la plaça on van penjar en Bac de Roda. Camí dels vents, he estimat l’altra plana, els vols de les gavines als sembrats, les aigües, com nosaltres, indecises. Somrient, l’alabastre de les verges dins els seus temples de color de temps. El mar, que va ser un dia camí nostre. |
| Del llibre: COLUMNES D’HORES (1965-1990) Publicació: Columna Edicions, 1990 |
SEMBLANÇA
L’escriptura d’Anglada, sensible i sensibilitzada, arrelada, essencial i subtil com les veus clàssiques, ens convida, ara encara, a resseguir el fil temporal del món i a cosir-nos al pòsit de la terra, perquè continuï fructificant, teixint-se: «no hi ha cultura possible des de l’oblit i la descurança de la natura i la Terra.»
EL LLIBRE
REFERÈNCIES
«Perfil de Maria Àngels Anglada», per Isidor Cònsul a Diari ARA
«Maria Àngels Anglada. Per un destí més clar», per Irene Tarrés a NÚVOL
«Àlbum Maria Àngels Anglada» del Centre Català del PEN CLUB
«Maria Àngels Anglada, la poeta que escrivia novel·les», per Anna Perera a LA LECTORA
BIOGRAFIA
Maria Àngels Anglada i d’Abadal (Vic, Osona, 9 de març de 1930 — Figueres, Alt Empordà, 23 d’abril de 1999). Escriptora i traductora.
Vigatana d’origen, per bé que instal·lada a Figueres, Maria Àngels Anglada es llicencià en filologia clàssica per la Universitat de Barcelona i combinà, durant anys, l’ensenyament i les col·laboracions periodístiques en revistes com Canigó, El Pont, Reduccions i 9 País de Figueres. Conjuntament amb Jordi Geli, el seu marit, edità Memòries d’un pagès del segle XVIII (1978), de Sebastià Casanovas i Canut, i publicà assaigs sobre la poesia d’Espriu i Carner, com “Aproximació a la poesia de Salvador Espriu”, dins Salvador Espriu en els seus millors escrits (1974), i Viatge a Ítaca amb Josep Carner (1982).
La seva trajectòria lírica començà a Díptic (1972), juntament amb Núria Albó, i continuà a Kiparíssia (1980). El 1990 aplegà el conjunt de la seva obra poètica a Columna d’hores, i, el 1996, publicà Arietta.
Com a narradora es donà a conèixer amb Les Closes (1979), premi Josep Pla 1978, obra que l’acostà a un públic més ampli i des d’on començà a construir una sòlida trajectòria de novel·lista amb els títols Viola d’Amore (1983), Sandàlies d’escuma (1985), Artemísia (1990), L’agent del rei (1991), El ↑violí d’Auschwitz (1994) i Quadern d’Aram (1997). En aquests mateixos anys, també publicà els volums de relats i narracions No em dic Laura (1981), La daurada Parmèlia i altres contes (1991) i Dones soles (1995). A títol pòstum es publicà Nit de 1911 (1999, premi Octavi Pellissa) i L’àngel (2000).
Al final de la dècada dels anys vuitanta reprengué el seu interès per l’assaig literari en llibres d’alta sensibilitat lectora com Paisatge amb poetes (1988), El mirall de Narcís. El mite grec en els poetes catalans (1988) i Paradís amb poetes (1993). Relacionades amb el seu interès pel món clàssic, cal esmentar obres divulgatives com Relats de mitologia. Els Déus (1996), Relats de mitologia. Els herois (1996) i Retalls de la vida a Grècia i Roma (1997), i com a traductora de la literatura grega clàssica excel·lí en l’antologia Les germanes de Safo: antologia de poetes hel·lenístiques (1983) i en les versions dels Epigrames de Meleagre de Gàdara (1993).
El 1991 ingressà a la secció filològica de l’IEC. El 2010 es publicà pòstumament Maria Àngels Anglada. Poesia completa, que incloïa els poemes inèdits.
Bibliografia
- Cònsul, I. (1997): “A profile of Maria Àngels Anglada”. Catalan Writing, 15, p. 8-20.
- Diversos autors (1998): Àlbum Maria Àngels Anglada. Barcelona, Centre Català del PEN Club.
- Foguet i Boreu, F. (2003): M. Àngels Anglada. Passió per la memòria. Barcelona, Pòrtic.
- Miró, M.-M. (2003): Actes del Dotzè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. Barcelona, PAM.