VÍDEO-LECTURA
EL POEMA
| عبث | SENSE SENTIT |
|---|---|
| نیست شوقی که زبان باز کنم، از چه بخوانم؟ من که منفور زمانم، چه بخوانم چه نخوانم چه بگویم سخن از شهد، که زهر است به کامم وای از آن مشت ستمگر که بکوبیده دهانم نیست غمخوار مرا در همه دنیا که بنازم چه بگریم، چه بخندم، چه بمیرم، چه بمانم من و این کنج اسارت، غم ناکامی و حسرت که عبث زادهام و مهر بباید به دهانم دانم ای دل که بهاران بود و موسم عشرت من پربسته چه سازم که پریدن نتوانم گرچه دیریست خموشم، نرود نغمه ز یادم زان که هر لحظه به نجوا سخن از دل برهانم یاد آن روز گرامی که قفس را بشکافم سر برون آرم از این عزلت و مستانه بخوانم من نه آن بید ضعیفم که ز هر باد بلرزم دخت افغانم و برجاست که دایم به فغانم | Sense impuls, sense desig, per què hauria de cantar? Que canti o no canti, què més fa. Quan les paraules són verí per la llengua, per què tastar-les? Ofegar les cançons és l’habilitat més poderosa del meu botxí. Ningú, en cap lloc, se n’adona ni li importa si ploro, si ric, si moro o si segueixo viva aquí, engabiada, plena de malenconia i pena. Per què viure si la meva boca continua segellada? Sé que existeix una primavera, una estació per a l’alegria. Però, què puc fer? Les meves ales estan lligades i no puc volar. El meu silenci és obligat, ho sé. Però no oblido els cants que continuen sorgint del fons de la meva ànima. No deixo de pensar en el dia què trencaré aquesta gàbia quan cantaré embriagada i amb el cap ben alt. Jo no soc un salze que s’estremeix amb el vent, soc una dona afgana que sempre es plany i que canta! |
Traducció de: ENRIC UMBERT-REXACH
( indirecte del francès i de l’anglès)
SEMBLANÇA
La temàtica central de la seva poesia té a veure amb l’angoixa de viure sota el règim talibà i amb la falta d’expectatives en la vida, encara que les classes de literatura a les quals assistia eren com un baló d’oxigen.
«La seva poesia parla d'»històries amargues» que «han fet llars als nostres cors», dones que s’han «unit als fills del ferro» i una nació on «cap caravana va arribar de la terra de l’amistat». Tot i això, fins i tot en la desesperació, mai va perdre l’esperança, imaginant un futur on «l’arbre de la ment ja no estigui devastat per la tardor» i la seva «ànima pujarà al centre de la llum de Déu». Com el seu nom indica, Nadia era —no, és— l’esperança perdurable i la cantant del seu poble.» — Kaveh Bassiri
EL LLIBRE
REFERÈNCIES
Ressenya de José Ignacio Martínez Rodríguez a EL PAÍS
Entrevista a Samira Hamidi, per Beatriz Lecumberri a EL PAÍS
BIOGRAFIA
Nadia Anjuman poeta i periodista afganesa, va néixer el 27 de desembre de 1980 i va morir el 4 de novembre de 2005 a la ciutat d’Herat (l’Afganistan), assassinada pel seu marit. Entre 1996 i 2001, sota el règim de l’Emirat Islàmic de l’Afganistan, va formar part d’un cercle clandestí de dones que estudiaven literatura, l’Escola dona Agulla Daurada, sota la direcció del professor Nasser Rahiyab.
Amb el pretext de labors de costura aprovades pels talibans, sis alumnes van practicar una activitat expressament prohibida a les dones. Més tard, després de la intervenció estatunidenca, Nadia Anjuman es va matricular en la universitat i, en 2004, va publicar Gul-e-dodi (Flor de fum), un best seller del qual va vendre prop de 3.000 exemplars. En 2006 es va publicar pòstumament Yek Sàbad Délhoreh / A Basket of Fears, i en 2007 Divâne Sorudehâye Nadja Anjoman / The Completi Poems of Nadia Anjuman. La seva obra va ser publicada en dari i paixtu, i ha estat traduïda al portuguès i a l’espanyol.