NÚRIA MIRABET – 1, llegeix el seu poema ‘Les esteles dels avions’


LES ESTELES DELS AVIONS

Les esteles dels avions pronostiquen un canvi de temps.
El cel blau. Ratllat pertot, solcat.
Els arbres sense fulles.
L’alè del vent encara lluny.
Garlandes de silencis.

Pregunta als avions cap on van,
qui porten,
si se’m poden endur
                                    –amb els que cohabiten en mi—
perquè aquí les dunes s’han solidificat
i ja no tinc sorra que em faci de coixí.

Pregunta’ls si en els solcs puc plantar-hi
delictes, amors i ferides,
perquè allà on vagi en vull trobar de nous.

Si pot reconèixer les olors
transportar-les i escampar-les
per on la terra s’estripa.
Si cal indexar les paraules i els gestos i les creences.

Pregunta’ls si m’hi poder deixar
fins que els grillons em nuïn amb l’aire,
que m’amari de tot i em desvetlli.
Del llibre: LIANES O LES RATES QUE IMITEN L’ESTHER WILLIAMS
Pròleg de Pere Gimferrer
Edicions TRÍPODE, 2020

Compra el llibre aquí


Ressenya d’Enric Umbert-Rexach a LLAVOR CULTURAL

Entrevista a Sants3 Ràdio d’Eduard Reboll: AQUÍ


Núria Mirabet (Barcelona, 1966) Ha publicat Lianes o les rates que imiten l’Esther Williams i Descosir-se l’asfalt en un abric de quadres, a l’Editorial Trípode. En la pell de la terra un teler és el seu tercer poemari.

La poesia de Mirabet defuig l’explicació racional, no respon a definicions ni etiquetes, busca teixir entre tradició i modernitat amb els fils, les paraules, les poètiques i, sobretot, les músiques que se li han anat convertint en pell i cicatriu, en veus que rememoren i amb les que ha anat dialogant al llarg dels anys, totes elles apareixent, explícites, en el tapís, en el teler de l’espera on tot, a través de la memòria es fa paraula i s’estén i muda, metamorfosi del verb, tornant-se residus, però també pell en una expressió més pròxima a la contemporaneïtat lírica de veus com Marianne Moore, Louise Glück o, sobretot Jorie Graham.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *