VÍDEO-LECTURA
EL POEMA
| ATURA’T |
|---|
Atura’t: algú s’ha atansat a l’altra banda del túnel. No senes les passes rovellades de la nit? Recull les fulles que s’acumulen en aquesta entrada, apressa’t, que no en pugui comprar els hiverns. Com arrossega els peus! I l’aigua, com n’és d’eixordadora! Vine, noi, orienta els llums cap a aquell pas, que no ensopegui en l’últim moment. Deixa que el sol dibuixi, amb voluntat, desig i amor, el cercle suprem i que tot plegar tingui l’aparença d’un nou paradís. Com li direm, tanmateix, que això és tot? Que no cal mirar enlloc més? Que tot serà el que fou i que poc és més? Digues, digues si ja ve. Però no, no convé que depassi aquesta porta. Altrament, com la seva alta fantasia podrà pregonament salvar l’immens abisme que ens envolta? Així contenim la vida de la mort, la mort mateixa, els seus inútils vespers, aquesta remor que prové del gran silenci. |
| Del llibre: BEATRIU O LA FRONTERA Edicions LABREU, 2019 |
EL LLIBRE
Compra el llibre aquí
REFERÈNCIES
Ressenya d’Enric Umbert-Rexach a NÚVOL
BIOGRAFIA
Susanna Rafart (Ripoll, 1962) és, actualment, una de les veus poètiques amb més prestigi en el panorama de la lírica catalana. Alguns premis com el Senyoriu d’Ausiàs March, el Joan Alcover de Palma, el Carles Riba o el Premi de la Crítica Serra d’Or de Narrativa Breu, avalen la seva trajectòria creativa, sempre guiada per una ambició literària que situa cada un dels seus llibres en la indiscutibilitat pel que fa a qualitat, bellesa i aposta estètica.
Ha publicat els llibres de poesia: Olis sobre paper (1996), Reflexió de la llum (1999), Jardins d’amor advers (2000), Pou de glaç (2002), Retrat en blanc (2004), Molino en llamas (2005) i Baies (2005), i ha estat traduïda al castellà, l’italià, el búlgar i el francès, alhora que ha traduït a la nostra llengua autors com Yves Bonnefoy, Dino Campana, Leonardo da Vinci o Salvatore Quasimodo. Amb L’ocell a la cendra (Alabatre 24, LaBreu 2010), Rafart es referma en la seva cura per bastir un corpus poètic on l’elegància d’un llenguatge molt personal, de tall volgudament clàssic, li serveix per empeltar les eternes reflexions sobre la mort, el temps, la (in)comunicació a una natura que és alhora imatge i constatació d’una poètica condemnada a perdurar, i inicia una trilogia (Blanc, verd, vermell) que es completa amb La mà anterior (Meteora 2011) i La llum constant (Proa 2013)
La seva presència en antologies com De la transparencia al presagio. Poesía de España (México 2000), Poesía de la Residencia. Joven poesía catalana (Madrid 1999) o The Other Poetry of Barcelona. Spanish and Spanish-American Women Poets (California 2004), confirmen la projecció de la seva obra, que més enllà de la poesia també es manifesta a través de la narrativa i la prosa amb llibres com La pols de l’argument (2000), La inundació (2003), Un cor grec. Memòria i notes d’un viatge (2006) i Les tombes blanques. Contes de la Mediterrània (2008).