VÍDEO-LECTURA
EL POEMA
| CANÇÓ FIDEL |
|---|
Un aire fred ha dispersat la flor de l’ametller. Aquella flor de romaní no se l’emporta el vent. Els núvols fugen pel cel blau, la lluna, a poc a poc. En el mirall del teu somrís, esclau, el temps s’adorm. Irem al riu, escoltarem les aigües, riu avall. Però jo sé tot el que mor i el que no passa mai. |
| Del llibre: OBRA COMPLETA Edició a cura de Valentí Soler i Noguera GALAXIA GUTENBERG, 2012 |
REFERÈNCIES
Document de CIVTAT – Ideari d’art i cultura
Article de Gerard Mur a NÚVOL
Article d’Adrià Arboix a la revista EMPORION
‘Poesia i somni. Diàleg entre Josep Pedrals i Enric Sòria‘ al CCCB (Vídeo Youtube)
EL LLIBRE
Compra el llibre AQUÍ
BIOGRAFIA
Tomàs Garcés i Miravet (Barcelona, 9 d’octubre de 1901 — Barcelona, 16 de novembre de 1993). Escriptor i advocat. Es llicencià en dret i en lletres a Barcelona. El 1919 fundà l’efímera revista Mar Vella i, posteriorment, col·laborà a La Publicidad i després a La Publicitat, on signava sovint Ship-Boy. Escriví també a Revista de Poesia, Revista de Catalunya i La Revista. Fou un dels fundadors de Quaderns de Poesia.
El seu primer llibre, Vint cançons (1922), amb pròleg de Carles Riba, fou una revelació. El cant somniós, però no oníric, la melangia sense desesperança i l’aire juvenil, de cançó o de romanç, obriren una altra via al simbolisme català, instal·lat en el Noucentisme, entre Carner i Riba. L’adjectiu popularista ha estat molt emprat per a batejar la seva obra. Tanmateix, el poeta és sempre subtilment artitzat i, bé que entronca amb una tradició popular, hi aporta una reelaboració personal i culta, però no s’abandona mai a la facilitat, la ingenuïtat o el simplisme. L’ombra del lledoner (1924), El somni (1927), Paradís (1931) i El senyal (1935) acaben de bastir tot un món, essencialment líric, intimista i acolorit. Els poemes de vegades són fruit d’unes paraules fugisseres, d’una impressió sobtada, d’una figura llunyana, d’un viatge, d’un record d’infantesa; o són un ressò de l’amor o d’un símbol cristià.
El 1936 se n’anà a França, on intimà, encara més, amb Josep Sebastià Pons. En tornar, reprengué la seva obra, exclusivament en català. El caçador (1947), La nit de Sant Joan (1951), Grèvol i molsa (1953), Viatge d’octubre (1955), Obra poètica (1961) i Plec de poemes (1971) representen la continuïtat d’una poesia treballada i clara, amb un llenguatge triat i un bon gust sense falla, que hom percep tot seguit per la imatgeria i la música. L’aventura humana que hom hi endevina té interrogants i inquietuds, però és lluny del deler foll de córrer món del seu gran amic Salvat-Papasseit.
Després de gairebé quinze anys de silenci, publicà un dietari, El temps que fuig (1984), i un recull de poemes, Escrit a terra (1985), que el 1986 inclou, amb la resta de la seva poesia, a Poesia completa. En la poesia de Garcés hi ha ecos de Juan Ramón Jiménez, Walter de la Mare, Supervielle, Ungaretti, Montale, etc. En Paisatges i lectures (1926), Notes sobre poesia (1933) i Sobre Salvat-Papasseit i altres escrits (1972) reflecteix una crítica impressionista, afinada, i les seves preferències estètiques. Garcés publicà també Quadern de la Selva (1962) i les versions Deu poemes gallecs (1954), Cinc poetes italians (1961), Maria Chapdelaine (1925), d’Hémon, Records d’infantesa (1929), de Mistral, i El viatge del centurió (1935), d’Ernest Psichari. El 1992 li fou atorgada la Medalla d’Or al Mèrit Artístic de la Ciutat de Barcelona, i el 1993 el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Entre 1988-91 li fou publicada l’Obra Completa en prosa.
El compositor noucentista per antonomàsia, Eduard Toldrà, recorregué amb freqüència a la seva obra poètica; estrenà el 1924 el cicle de cançons L’ombra del lledoner, sobre cinc poemes del recull homònim, i posteriorment li musicà també els poemes solts Cançó de l’amor que passa (1925), Camins de fada (estrenada el 1926 en ocasió de la sessió dedicada al poeta dins del cicle ’Els poetes i els músics’) i Cançó de l’oblit (1927). Joaquim Zamacois també compongué algunes cançons amb textos seus.