VÍDEO-LECTURA
Cessió de drets sonors: © Museu d’Història de Barcelona
Presentació de l’enregistrament de Verdaguer, per Isidre Magriñà ( © Corpus Literari Digital – Fonoteca Verdaguer – Càtedra Màrius Torres – UdL)
L’enregistrament, que es va fer l’any 1897, va tenir lloc per casualitat: el rector de la parròquia de Santa Anna de Barcelona acabava de rebre un fonògraf dels Estats Units quan s’hi presentà fortuïtament el poeta, a qui van fer recitar el poemes “La cegueta” i “Amor de mare”. En l’enregistrament, la veu de Verdaguer és pràcticament imperceptible, perquè el cilindre de cera està malmès. (Font del text: © Corpus Literari Digital – Fonoteca Verdaguer – Càtedra Màrius Torres – UdL)
EL POEMA
| La cegueta |
|---|
N’és ben plantada, n’és bonicoia na Margarida de Vall-de-Neu, té els ulls hermosos l’hermosa noia, mes, ai!, no hi veu. No veu les hortes quan naix lo dia, no veu los arbres, no veu les flors, ni el cel, eix llibre a on llegiria somnis i amors. No veu los lliris, ni les estrelles, lo sec desembre, ni el maig florit; vint anys que s’obren, ai!, ses parpelles, i encara és nit! No veu los joves que la segueixen, quan va a la missa no veu l’altar; té els ulls hermosos, mes li serveixen sols per plorar! L’alba que escampa clarors divines no té per ella ni un bri de llum; les roses tenen per ella espines més que perfum. Quan los que passen li diuen «rossa», ella els demana: —Què és la rossor? Què és l’hermosura, què es per l’ull brossa, fletxa pel cor? Què són los astres que pel cel roden, com les idees per lo cervell? Què és l’estelada que eixes flors broden com un mantell?— Sa pobra mare de pena és morta, única estela que la guià: i ara a la cega, de porta en porta, la guia un ca! Mes ella espera; no n’està trista. Ací en la terra, quin ull hi veu? Ditxosa d’ella! Sols tindrà vista quan veja a Déu. |
| Del llibre: CARITAT Editorial: Llibreria CATALONIA, 1933 |
EL LLIBRE
SEMBLANÇA
La vigília de Nadal de 1884 es va produir un devastador terratrèmol a Andalusia. Així que la notícia va arribar a Barcelona, sembla que més ràpidament que a altres indrets de la península, es va produir un ampli moviment de solidaritat amb les víctimes i van ser moltes les donacions —roba, diners, aliments, fins i tot mobles— que es van recollir per tal d’ajudar els andalusos afectats a pal·liar les mancances i els rigors de l’hivern. Jacint Verdaguer, que en aquell moment estava enllestint Canigó, va oferir els beneficis d’un recull de poesies seves, més o menys improvisat per a l’ocasió. Ell mateix ho explica: «Buidí mes escorregudes carteres, aprofití algun retall, doní forma a alguna idea». El resultat d’aquest aprofitament de materials que ja tenia mig embastats és el llibre Caritat, al qual va acabar de donar forma en edicions successives.
Hi va incloure poemes sobre diverses formes de caritat, i d’amor i pietat, envers el proïsme. Entre aquests, hi ha «La cegueta». Contra el que ens podria fer creure el diminutiu del títol, no és un poema merament sentimental, ni tampoc vinculat al drama andalús, com sí que és, en canvi, «El cego d’Alhama», l’altre poema de Caritat que parla d’un invident. S’hi narra la situació difícil de la noia, cega i òrfena de mare. Potser s’hi insinua una certa necessitat econòmica quan es diu que un gos la guia «de porta en porta», però més aviat m’inclino a creure que el motiu de la compassió que inspira la noia és estrictament la ceguesa, no pas una misèria material que no casa gaire ni amb l’admiració que la bellesa de la noia provoca ni amb la profunditat de les reflexions que la pròpia situació li inspira.
Margarida és cega de naixement, de manera que no pot conèixer ni, per tant, valorar les realitats que percebem per mitjà de la vista, començant pel propi atractiu. No pot veure la diferència entre el dia i la nit, ni la natura, ni el cel, ni els canvis que acompanyen les estacions de l’any, ni els nois que la segueixen atrets per la seva bellesa. Tampoc l’altar, quan va a missa. Les circumstàncies d’una persona cega a final del segle xix eren diferents de les d’un invident del segle xxi i el grau de dependència del seu entorn força més elevat. D’aquí la llàstima que inspira la seva orfenesa, que explica les seves llàgrimes —única utilitat dels seus ulls— i les espines que per a ella té l’existència.
Em semblen especialment interessants les paraules que l’autor posa en boca de la noia cega a les estrofes sisena i setena. Quan sent que li diuen «rossa» és incapaç de comprendre’n el significat, més enllà de l’aspecte elogiós, perquè no ha vist mai cap cabell ros. No ha vist mai, de fet, cap color. Coneix els efectes de la bellesa, que li han dit que actua com una brossa —un filtre, podríem dir— per a l’ull i com un impacte per al cor, però no pot imaginar, i encara menys definir, el color dels cabells rossos. Tampoc ningú no pot transmetre-li amb paraules l’experiència de percebre’l. Les formes de descripció dels colors que conec destinades als invidents de naixement, que no els han vist mai, es basen en analogies sinestèsiques, en l’associació dels colors a determinades sensacions. Són aproximacions, normalment condicionades pels valors culturals que atribuïm a cada color, que pròpiament no permeten traduir-ne la visió.
Un cop assentada la inefabilitat de la rossor, i de la mateixa bellesa, la noia fa un salt cap a altres realitats, així mateix de difícil definició, si més no fora de l’àmbit científic, com són els astres de l’univers, comparats a les idees del cervell humà. La tria de l’estrellada no és gratuïta. La volta celeste és, en realitat, per a Verdaguer i per a molts dels seus contemporanis, un vel que amaga una dimensió superior, el paradís celestial. Ho diu ell mateix en altres poemes, com en aquests versos d’«Ales», del poemari Al cel: «Quan veuré obrir les estrellades portes / del regne on tot crucificat reviu?».
Com ens ensenyen els místics, la visió de Déu, el contacte amb la divinitat —i, no diguem, la fusió mística—, com a experiència que supera àmpliament la racionalitat, no pot ser transmesa pel llenguatge comunament utilitzat. Cal recórrer a la metàfora, a l’analogia, a la creació de noves formes d’expressió, i fins i tot així l’explicació, el poema resultant, no serà res més que un pàl·lid reflex de l’experiència viscuda pel místic.
Transmetre l’experiència de veure Déu, inefable per definició, és impossible, com ho és transmetre l’experiència de la percepció d’un color a un cec de naixement. No hi ha cap ull humà que hi vegi correctament, tal com s’afirma a la darrera estrofa («Ací en la terra, quin ull hi veu?»). En aquest món, ni la noia cega pot veure la rossor, ni la humanitat pot veure Déu. Amb la diferència que ella, en una espera esperançada que atenua la tristesa de la seva condició, quan el seu cos mori i l’ànima ascendeixi al paradís, la primera visió que tindrà serà la de Déu. Els vidents, que hauran vist moltes altres coses, inclosa aquella bellesa que és una brossa per a l’ull, estaran llavors en una situació d’inferioritat.
En poemes aparentment senzills i innocus, Verdaguer és capaç de recollir-hi unes implicacions i de donar-los un gruix molt superior a les expectatives inicials del lector. En «La cegueta» cus una realitat emotiva, digna de compassió, amb conceptes propers a la mística, i ens ofereix un poema potser no pròpiament místic, però que, en canvi, planteja una via que transcendeix i universalitza l’experiència mística. (Text de Joan Santanach a Sonograma.org)
REFERÈNCIES
“Caritat” text de Jacint Verdaguer dins de ‘Peces Històriques de Josep M. Casasús‘ al diari ARA
“La vida i obra de Verdaguer” – Article de Tomàs Garcés (1925) dins del diari ARA
“CARITAT un llibre almoina” – Fundació J. VERDAGUER – Per Ramon Pinyol i Ricard Torrents
“‘La cegueta’, Jacint Verdaguer i la visió de Déu” per Joan Santanach a SONOGRAMA.org
“La “caritat” a finals del segle XIX i principis del segle XX” per M. Àngels Verdaguer a EL HUMANISTA
“El recull Caritat i altres iniciatives literàries catalanes” per Ramon Pinyol a ANUARI VERDAGUER
Vil·la Joana, Museu-Casa Verdaguer, espai patrimonial del MUHBA
Visita virtual a la CASA MUSEU de J. Verdaguer
BIOGRAFIA
Jacint Verdaguer i Santaló neix a Folgueroles (Osona) el 1845, en una humil família pagesa d’una certa cultura i ja de ben jove la seva mare l’instrueix en la lectura d’alguns llibres.
El 1855 comença els estudis al Seminari de Vic, on estudia durant quinze anys. La formació acadèmica que hi rep es divideix en tres fases: Humanitats i Retòrica; Filosofia i Teologia; i Moral, Dret canònic i Pràctica. Gràcies als seus propis descobriments a les biblioteques de Vic i a la influència de professors i companys llegeix clàssics grecollatins, com Virgili, Ovidi i Plató; clàssics italians; autors castellans de totes les èpoques; autors romàntics francesos i autors catalans antics i moderns. Encara estudiant, el 1865, li són premiades dues poesies als Jocs Florals de Barcelona: Els minyons d’En Veciana i A la mort d’En Rafel de Casanova. D’altra banda, aquell mateix any publica al periòdic Eco de la Montaña el poema de dos cants Dos màrtirs de ma pàtria, o siga Llucià i Marcià i entra en contacte amb personatges rellevants de l’època com Milà i Fontanals i Marià Aguiló. Dos anys després funda l’Esbart de Vic, format per un grup d’estudiants entusiastes amb sentiments i idees romàntiques que es troben a la font del Desmai amb l’objecte de practicar la poesia.
El 1870 és ordenat sacerdot. En comptes de ser enviat a Barcelona a ampliar estudis —com la majoria dels seus companys de Vic— és destinat a una petita parròquia a Vinyoles d’Orís. En cap moment deixa de dedicar-se a la poesia.Treballa sobretot en el poema èpic L’Atlàntida, tot i haver de portar a terme les tasques de vicari i de la greu malaltia que hi contrau. El 1874 marxa a Barcelona per recuperar-se d’aquesta malaltia; hi està vuit mesos en què freqüenta “la penya dels minyons” —en la qual coneix els futurs bisbes Torras i Bages, Estalella i Cortès—, veu els membres de l’Esbart de Vic i participa en tertúlies on observa lluites polítiques i tendències literàries. Aquell mateix any, entra com a capellà de vapor de la Companyia Transatlàntica, propietat dels marquesos de Comillas. Són gairebé dos anys i nou vegades la travessia d’Amèrica (en la línia de Cuba) un període d’equilibri necessari per recuperar la salut i enllestir L’Atlàntida, que és premiada als Jocs Florals de 1877 i aconsegueix un èxit clamorós immediat. L’obra és entesa ja a l’època com la culminació de la Renaixença. A més, aleshores s’inicia l’etapa de triomfs i prosperitat del poeta, que dura disset anys. A partir de finals del 1876 resideix al palau dels marquesos de Comillas contractat com a capellà de la família i té, per tant, ocasió de freqüentar els ambients socials més elevats i de crear amb el mecenatge dels marquesos alguns dels seus poemes més importants. Des del 1883, amb el càrrec d’almoiner, pel qual ha d’administrar la beneficència del marquès a famílies necessitades, té més maldecaps però també una gran influència. És un període en què fa nombrosos viatges (Occitània, Castella, Tolosa de Llenguadoc, Roma, Comillas, Donostia…).
A Barcelona, el poeta se centra en la divulgació dels ideals de joventut aprofitant el seu prestigi i l’ajut de Jaume Collell —membre de l’Esbart. Verdaguer publica textos a La Veu de Montserrat i en una col·lecció de llibres gràcies al seu amic. Tots dos preparen les festes del mil·lenari de Montserrat, en què es convoquen concursos i on assisteixen autoritats i escriptors. Mossèn Cinto escriu per a l’ocasió obres com ara Llegenda de Montserrat i Cançons de Montserrat, entre les quals hi ha les estrofes del Virolai. El 1879, simultàniament a l’organització del mil·lenari, Verdaguer publica Idil·lis i cants místics que són, en paraules de Carles Riba, “un llarg, insadollable enyor de la natura angèlica”. Poemes, doncs, de tema religiós que contraresten la sensació creada per L’Atlàntida, considerada obra profana pels més crítics. El 1882 apareix Lo somni de Sant Joan. Llegenda del Sagrat Cor de Jesús, refós i ampliat el 1887. L’oda A Barcelona, publicada el 1883 per l’ajuntament de la ciutat en una edició de cent mil exemplars, constitueix una mitificació de l’esperit progressista i de les ànsies d’expansió de la nova burgesia industrial catalana. Amb l’objectiu d’arribar a la sensibilitat popular, Verdaguer insisteix en la poesia religiosa, arma per fer devots al catolicisme i també a la llengua catalana.
El punt culminant de l’etapa de plenitud és Canigó (1886). Aquest segon gran poema èpic serveix al poeta per vèncer les insatisfaccions i rectificar els defectes de L’Atlàntida. L’escriu prenent com a base elements de primera mà aplegats a partir de resseguir, entre el 1879 i el 1884, el Pirineu català. Allí pot veure detalladament el que seria l’escenari del poema, completat posteriorment amb llibres d’història, folklore i geografia. L’any 1886 és important, d’altra banda, per dos fets de signe contrari: per un costat, la coronació a Ripoll com a poeta de Catalunya pel bisbe de Vic —fet que mostra el cim de la glòria de Verdaguer— i, per l’altre, el viatge a Terra Santa —que significa el començament de la crisi espiritual.
Efectivament, tot i que després d’aquest any publica obres destacades deslligades del canvi espiritual —per exemple, Pàtria (1888)—, el poeta viu immers en una crisi profunda provocada pel viatge a Palestina i Egipte, del qual torna trasbalsat. Dietari d’un pelegrí a Terra Santa (1888) són les anotacions que mossèn Cinto va pren mentre fa el viatge i que expliquen el desig de purificació i el canvi d’orientació en la seva vida. Aquest canvi consisteix a dedicar-se més a les tasques eclesiàstiques que no pas a les d’escriptor, cosa que inclou una pràctica desordenada de la caritat, que l’omple de deutes i, més tard, el posa en contacte amb un grup d’exorcistes. És aleshores que entra en la vida del poeta la família Duran, formada per una dona vídua i dues filles, a les quals promet que no abandonaria. Aquesta actitud d’ajuda incondicional als desvalguts i els comportaments que se’n deriven li valen la desconfiança dels marquesos de Comillas i, finalment, la decisió de prescindir dels seus serveis com a capellà domèstic. Tampoc és entès per les autoritats eclesiàstiques, que, amb un diagnòstic de follia, l’allunyen de Barcelona. Al santuari de la Gleva, prop de Vic, va descobrint que el lloc de repòs era realment de reclusió. Després de visitar el marquès i el bisbe Morgades, és obligat a romandre a la Gleva, vigilat per un capellà que escampa rumors negatius sobre el seu comportament. El 1895, davant d’una situació d’empresonament insostenible, Verdaguer s’escapa de la Gleva i torna a Barcelona. Només la casualitat fa que Verdaguer no sigui detingut per la policia, enviada pel bisbe Morgades; això provoca que el poeta trameti un breu comunicat a la premsa en què demana justícia i ajut a la gent de Barcelona. La notícia va impactar tant que va prendre dimensions d’escàndol. Un mes després, un tribunal eclesiàstic el suspèn de poder exercir les seves funcions sacerdotals i, per tant, de poder fer missa. Verdaguer contraataca amb un seguit de cartes enviades a la premsa diària (anomenades Un sacerdot perseguit), gràcies a les quals guanya força i noves amistats. El mateix 1895, un grup d’amics li publiquen aquests articles sota el títol Mossèn Jacinto Verdaguer en defensa pròpia, considerats la millor prosa del primer periodisme català modern. El 1896 es publica el llibre Flors del Calvari. Llibre de consols, com a justificació personal amb atacs contra els seus enemics, i escrits i pamflets com ara Verdaguer reivindicat, que mostra un Verdaguer ferit i rebel decidit a demostrar la seva raó. A més, escriu La Pomerola, poema autobiogràfic. El 1897 publica a la premsa una segona sèrie d’articles encara més agressius que els de 1895. El 1898, es retracta i és rehabilitat. Passa els seus darrers anys de beneficiat de l’església de Betlem, de Barcelona.
En els darrers quatre anys de vida, Verdaguer torna a l’activitat literària. Dirigeix algunes revistes literàries de tema religiós: “Lo Pensament català”, “L’Atlàntida” i “La Creu del Montseny; prepara nous llibres i participa en actes públics. Els últims llibres publicats en vida van ser: Santa Eulària. Poemet (1899), Aires del Montseny (1901) i Flors de Maria, aquest darrer uns mesos després de la mort del poeta, el 10 de juny de 1902, a Vallvidrera. Va ser enterrat a Montjuïc enmig d’una manifestació espectacular de dol popular que va acompanyar el poeta per la Rambla de Barcelona.
La producció verdagueriana, musicada per diversos compositors (Nicolau, Morera, Millet, Falla, etc.) i àmpliament imitada, editada i estudiada, ha estat traduïda a moltes llengües. De les edicions d’obres completes 1905-08, 1913-25, 1928-36, 1943, 1946, 1949 i 1964, destaca com a més acurada l’edició popular (1913-25), en trenta volums. El 1995, Eumo editorial n’emprèn una nova edició. (Font: AELC – escriptors.cat)