VÍDEO-LECTURA
EL POEMA
| cuan yes cerca | quan ets a prop |
|---|---|
ahier mirando lo mar que no trobabe no sentibe sique a tuya ausencia o vueito que tot escureixeba e una gaviota que perdiu l’esmo aturaba o volito en metat d’a no-cosa e como estorbada chiraba sinse meta hue a gaviota s’ha multiplicau o mar torna a estar present e tot pareix recuperar a dimensión chusta yes tornau e pasau o mal orache o tiempo espaza e ulorando lo mar siento que d’o més fundo a calma puya *** no cal que me parles nian que me te mires ye prou con saber que yes cerca [Vera, 10 febrero de 2022, 14 horas ] | ahir cercant el mar que no trobava només sentia la teua absència el buit que ho enfosquia tot i una gavina que perdut l’oremus aturava el vol al mig del no-res i com malmesa girava sense meta avui la gavina s’ha multiplicat el mar torna a ser-hi present i tot sembla recuperar la dimensió justa has tornat i passat el mal oratge el cel escampa i olorant el mar sento que del més profund la calma pu *** no cal que me parles ni tan sols que me mires n’hi ha prou amb saber que ets a prop [Vera, 10 de febrer de 2022, 14 hores] |
Del llibre: CALMA
Traducció: JUAN-PABLO MARTÍNEZ
Edició: LOS LIBROS DEL GATO NEGRO – 2024
SEMBLANÇA
Calma d’Ánchel Conte recull poemes escrits entre l’any 2020 i el novembre de 2023, uns dies abans de la seva mort. Els seus versos són lúcids i ens parlen de la seva vida i els seus paisatges, però, especialment, ens parlen de l’amor personificat en Ignacio, el gran amor de la seva vida, i del seu desig d’apurar la vida fins l’últim glop al seu costat.
«Esta obra [Calma] se divide en dos partes “Tiempo y memoria”, llena de niñez, reflexión y calma, y el cierre “Amor y vida”, en el que, como motor vital, el amor y la inminencia del adiós se alzan como principal inspiración. Estilísticamente, de esta obra habría que destacar su sencillez y su comunicación directa, hecho que hace de sus versos una lectura asequible a cualquier lector. Ortográficamente el poeta desposee a la palabra de jerarquía, colocando todo el texto en un mismo plano, sin mayúsculas ni puntuación alguna que marque un lugar en el espacio poético de mayor preminencia, desnudando por igual de altivez y complejidad al constructo del poema». (Font: Antonio Pérez Lasheras a LETRAS LIBRES)
«Esta obra [Calma] se divide en dos partes “Tiempo y memoria”, llena de niñez, reflexión y calma, y el cierre “Amor y vida”, en el que, como motor vital, el amor y la inminencia del adiós se alzan como principal inspiración. Estilísticamente, de esta obra habría que destacar su sencillez y su comunicación directa, hecho que hace de sus versos una lectura asequible a cualquier lector. Ortográficamente el poeta desposee a la palabra de jerarquía, colocando todo el texto en un mismo plano, sin mayúsculas ni puntuación alguna que marque un lugar en el espacio poético de mayor preminencia, desnudando por igual de altivez y complejidad al constructo del poema». (Font: Antonio Pérez Lasheras a LETRAS LIBRES)
EL LLIBRE
Compra el llibre AQUÍ
REFERÈNCIES
Article de Ricardo Díez Pellejero al seu BLOG
Ánchel Conte llegeix «Luna que no ye luna» a FONOTECA de POESIA
Article d’Antonio Pérez Lasheras a LETRAS LIBRES
Ánchel Conte Cazcarro (Alcolea de Cinca, 1942 – Almería, 2023). Llicenciat en Filosofia i Lletres, Doctor en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona, va ser Catedràtic d’Institut fins a la seva jubilació. Com a historiador va publicar La Encomienda del Temple de Huesca, La aljama de moros de Huesca, Los moriscos de la ciudad de Huesca, una convivencia rota; La aljama de moros de Barbastro, Los moros de la comarca de Barbastro i Tierras del Cinca, a més de nombrosos articles i comunicacions sempre sobre temes altoaragoneses en aragonès i castellà. Coautor de El aragonés, identidad y problemática de una lengua (1982). En 1968 publica el conte Iaia Andresa, la primera obra en aragonès comú. Gana en aquesta època quatre premis en la Festa de la Poesia d’Osca,l dos per poemes en aragonès, un en castellà i pel treball de recerca en aragonès “O Temple en a ciudá de Uesca” (tots inèdits).
Entre la seva producció literària en aragonès destaquen llibres de poesia com: No deixez morir a mía voz (1972, reeditada en 1986, 2002 i 2016), O tiempo y os días (1996), E zaga o mar o desierto (2002), Luna que no ye luna (2014) i Digo sinse dicir (2017), i de prosa com: O rafe d’o espiello (1997), O bolito d’as sisellas (2000), De ordo sacerdotalis (2004) i Aguardando lo zierzo (2002, reeditada en 2022). Algunes de les seves obres han estat traduïdes al rus, al castellà, al francès, al basc i a l’asturià. Conta a més amb poemes i contes publicats en revistes i obres col·lectives. Va rebre diversos premis literaris i distincions, incloent-hi la Medalla al Mèrit Cultural del Govern d’Aragó, en 2009.
Ánchel Conte va ser nomenat acadèmic de número pel Decret 122/2021, de 29 de juliol, del Govern d’Aragó, pel qual es nomena els acadèmics de número de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua. Va ser el primer director de l’Institut de l’Aragonés i president de la Comissió de Grafia de l’Institut de l’Aragonés. Va morir el 22 de novembre de 2023.