VÍDEO-LECTURA
EL POEMA
| AN DIE NACHGEBORENEN | ALS NASCUTS DESPRÉS |
|---|---|
| I Wirklich, ich lebe in finsteren Zeiten! Das arglose Wort ist töricht. Eine glatte Stirn Deutet auf Unempfindlichkeit hin. Der Lachende Hat die furchtbare Nachricht Nur noch nicht empfangen. Was sind das für Zeiten, wo Ein Gespräch über Bäume fast ein Verbrechen ist. Weil es ein Schweigen über so viele Untaten einschließt! Der dort ruhig über die Straße geht Ist wohl nicht mehr erreichbar für seine Freunde Die in Not sind? Es ist wahr: ich verdiene noch meinen Unterhalt Aber glaubt mir: das ist nur ein Zufall. Nichts Von dem, was ich tue, berechtigt mich dazu, mich sattzuessen. Zufällig bin ich verschont. (Wenn mein Glück aussetzt, bin ich verloren.) Man sagt mir: iß und trink du! Sei froh, daß du hast! Aber wie kann ich essen und trinken, wenn Ich dem Hungernden entreiße, was ich esse, und Mein Glas Wasser einem Verdurstenden fehlt? Und doch esse und trinke ich. Ich wäre gerne auch weise. In den alten Büchern steht, was weise ist: Sich aus dem Streit der Welt halten und die kurze Zeit Ohne Furcht verbringen. Auch ohne Gewalt auskommen, Böses mit Gutem vergelten Seine Wünsche nicht erfüllen, sondern vergessen, Gilt für weise. Alles das kann ich nicht: Wirklich, ich lebe in finsteren Zeiten! II In die Städte kam ich zur Zeit der Unordnung Als da Hunger herrschte. Unter die Menschen kam ich zur Zeit des Aufruhrs Und ich empörte mich mit ihnen. So verging meine Zeit, Die auf Erden mir gegeben war. Mein Essen aß ich zwischen den Schlachten. Schlafen legte ich mich unter die Mörder. Der Liebe pflegte ich achtlos Und die Natur sah ich ohne Geduld. So verging meine Zeit, Die auf Erden mir gegeben war. Die Straßen führten in den Sumpf zu meiner Zeit. Die Sprache verriet mich dem Schlächter. Ich vermochte nur wenig. Aber die Herrschenden Saßen ohne mich sicherer, das hoffte ich. So verging meine Zeit, Die auf Erden mir gegeben war. Die Kräfte waren gering. Das Ziel Lag in großer Ferne Es war deutlich sichtbar, wenn auch für mich Kaum zu erreichen. So verging meine Zeit, Die auf Erden mir gegeben war. III Ihr, die ihr auftauchen werdet aus der Flut In der wir untergegangen sind Gedenkt Wenn ihr von unseren Schwächen sprecht Auch der finsteren Zeit Der ihr entronnen seid. Gingen wir doch, öfter als die Schuhe die Länder wechselnd Durch die Kriege der Klassen, verzweifelt Wenn da nur Unrecht war und keine Empörung. Dabei wissen wir doch: Auch der Haß gegen die Niedrigkeit verzerrt die Züge. Auch der Zorn über das Unrecht Macht die Stimme heiser. Ach, wir Die wir den Boden bereiten wollten für Freundlichkeit Konnten selber nicht freundlich sein. Ihr aber, wenn es so weit sein wird Daß der Mensch dem Menschen ein Helfer ist Gedenkt unserer Mit Nachsicht. | I Certament, visc en uns temps molt foscos! La paraula innocent és insensata. Un front net Demostra insensibilitat. Aquell que riu No ha sabut encara La terrible notícia. Quina mena de temps, en els quals Parlar d’arbres és gairebé un crim Perquè implica silenci sobre tants delictes! Aquell que camina tranquil pel carrer Potser és inaccessible als seus amics. Que es troben en dificultats. És cert: la vida encara me la guanyo. Però creieu-me: és només per atzar. Res Del que faig no em dóna dret a menjar fins a atipar-me. Casualment me n’he sortit (però si la sort em deixa estic Perdut). Em diuen: menja i beu! Alegra’t de tenir-ne! Però ¿com puc menjar i beure Si tot allò que menjo ho prenc al qui passa fam i El meu vas d’aigua manca al qui té set? I en canvi menjo i bec. També em plauria de ser savi, Els llibres antics diuen allò que és savi: 0 apartar-se de les lluites del món, i el temps escàs Passar-lo sense por. Defugir així mateix la violència Pagar amb bé el mal que ens fan No satisfer el desig, sinó oblidar Es considera obrar amb saviesa. Però jo no puc fer res de tot això: Certament, visc en uns temps molt foscos! II Vaig arribar a les ciutats a l’hora del desordre Quan regnava la fam. Vaig arribar entre els homes a l’hora de la revolta I em vaig revoltar amb ells. Així va passar el temps Que em va ser donat a la terra. Menjava entre batalla i batalla I m’ajeia a dormir entre els assassins. Feia l’amor distret I mirava la natura amb impaciència. Així va passar el temps Que em va ser donat a la terra. Al meu temps els camins conduïen al llot La parla em delatava els botxins. Jo poc podia fer-hi. Però els qui governaven Se sentien més segurs sense mi. Jo m’ho pensava. Així va passar el temps Que em va ser donat a la terra. Les forces eren poques, la fita Molt distant Perfectactament visible, bé que difícilment Jo pogués assolir-la. Així va passa el temps Que em va ser donat a la terra. III Vosaltres, els qui emergireu de la inundació On hem sucumbit Recordeu En parlar de les nostres febleses També aquests foscos temps De què us heu escapat. Perquè hem passat, canviant més sovint de país que de sabates Per la guerra de les classes, desesperats Quan no hi havia res més que injustícia i cap revolta. Malgrat tot, ho sabem: També l’odi contra la baixesa Endureix les faccions. També la ràbia contra la injustícia Fa més ronca la veu. Ai! Nosaltres Que volíem preparar el terreny per a l’amabilitat No vam poder ser amables. Però vosaltres, quan haurà arribat l’hora Que l’home esdevindrà un ajut de l’home, Recordeu-nos Amb indulgència. |
| Del llibre: AN DIE NACHGEBORENEN Editorial: DER HOER VERLAG, 1998 | Versió catalana de FELIU FORMOSA Del llibre: POEMES I CANÇONS Editorial: EMPÚRIES, 1998 |
SEMBLANÇA
En aquest poema, el poeta alemany Bertolt Brecht reflexiona sobre les seves experiències durant els anys foscos de mitjans del segle XX. Desanimat perquè els esforços de tot un món per millorar poden ser superats pel caprici d’algun dictador obsessionat amb el poder. (Text de David Sutton)
ELS LLIBRES
REFERÈNCIES
«Bertolt Brecht», per Feliu Formosa a VISAT
«Feliu Formosa: “Bertolt Brecht també escrivia bestsellers”», per Anna Wehmeier Giol a NÚVOL
BIOGRAFIA
Bertolt Brecht (Augsburg, Suàbia, 10 de febrer de 1898 — Berlín, 14 d’agost de 1956). Dramaturg alemany.
De família benestant, el 1917 inicià estudis de medicina, i el 1918 participà, com a soldat sanitari, en la Primera Guerra Mundial. Relacionat amb els corrents expressionistes, el 1919 escriví la primera peça de teatre, Baal, i feu de crític teatral a Augsburger Volkswille, diari del partit socialista independent. El 1920 acabà Trommeln in der Nacht (‘Tambors en la nit’), obra estrenada el 1922, amb la qual obtingué el premi Kleist.
El 1923 fou contractat com a dramaturg —responsable general— del teatre Kammerspiele de Munic i estrenà Im Dickicht der Städte (‘En la jungla de les ciutats’). El 1924 Max Reinhardt el contractà com a dramaturg del Deutsches Theater. El 1928 obtingué el primer gran èxit, Dreigroschenoper (‘L’òpera de tres rals’), segons John Gay i amb música de Kurt Weil, de la qual el 1943 publicà una versió novel·lada. En aquesta obra, així com a Aufstieg und Fall der Stadt Mahagonny (‘Prosperitat i caiguda de la ciutat de Mahagonny’, 1930), començà a teoritzar la concepció del teatre, que en una primera etapa anomenà èpic, i molt més tard, dialèctic.
Mentrestant havia publicat els reculls poètics Taschenpostille (‘Sermonari de butxaca’, 1927) i Hauspostille (‘Sermonari domèstic’, 1927) i col·laborat amb el director Erwin Piscator. El 1928, separat de la seva primera dona Marianne Holf, es casà amb l’actriu Helene Weigel, que esdevingué gran col·laboradora de la seva activitat teatral.
Conreà la peça didàctica d’estructura esquemàtica: Der Flug des Lindberghs (‘El vol de Lindbergh’, 1929), Das Badener Lehrstück vom Einverständnis (‘La peça didàctica de Baden sobre la concòrdia’, 1929), etc. L’any 1933 abandonà Alemanya per oposició al nazisme. Després de residir en diversos països europeus, entre els quals l’URSS, s’instal·là a Hollywood.
Durant la Segona Guerra Mundial li foren estrenades a Zuric dues obres cabdals: Mutter Courage (‘Mare Coratge’, 1941) i Der gute Mensch von Sezuan (‘La bona persona de Sezuan’, 1943). En la primera reprenia el mite matern ja utilitzat en la seva versió de l’obra de Gor’kij Die Mutter (‘La mare’, estrenada el 1932), i en Die Gewehre der Frau Carrar (‘Els fusells de la senyora Carrar’, 1937), ambientada en la Guerra Civil Espanyola. Encara, amb Kaukasische Kreidekreis (‘El cercle de guix caucasià’), escrita el 1944, i Leben des Galilei (‘Vida de Galilei’), reelaborada repetidament del 1938 al 1956, es convertí en un autor cabdal en la història de la renovació de l’espectacle escènic. El 1947 fou cridat a Washington pel comitè d’activitats antiamericanes i decidí d’abandonar el país.
A Zuric estrenà Herr Puntilla und sein Knecht Matti (‘El senyor Puntilla i el seu criat Matti’), obra amable escrita molt abans, i el mateix any s’establí al Berlín Oriental, on fundà el Berliner Ensemble. L’any 1950 adquirí la ciutadania austríaca, però romangué a la RDA fins a la mort. En aquesta darrera època es dedicà preferentment a l’adaptació d’obres d’altri, als treballs teòrics i a la direcció escènica. Autèntic creador verbal, portà a les màximes conseqüències la línia crítica de la desmitificació sociohistòrica que Ibsen inicià i que Bernard Shaw i, en part, Pirandello continuaren, anihilant, però, el seu aspecte individualista i psicologista.
Combaté els esquemes de la tragèdia, convençut que l’home no neix predestinat, sinó que pot transformar i millorar lliurement el món. Al culinarisme del teatre il·lusionista burgès oposà la distanciació objectivadora, aconseguida mitjançant la utilització de la paràbola, intentant de desvetllar així la capacitat raonadora de l’espectador. D’entre els treballs teòrics cal destacar Kleines Organon für das Theater (‘Petit òrganon per al teatre’, 1949).