VÍDEO-LECTURA
EL POEMA
| ΑΠΟΛΕΙΠΕΙΝ Ο ΘΕΟΣ ΑΝΤΩΝΙΟΝ | EL DÉU ABANDONA ANTONI |
|---|---|
Σὰν ἔξαφνα ὥρα μεσάνυχτ᾽ ἀκουσθεῖ ἀόρατος θίασος νὰ περνᾶ μὲ μουσικὲς ἐξαίσιες, μὲ φωνὲς ‒ τὴν τύχη σου ποὺ ἐνδίδει πιά, τὰ ἔργα σου ποὺ ἀπέτυχαν, τὰ σχέδια τῆς ζωῆς σου ποὺ βγῆκαν ὅλα πλάνες μὴ ἀνoφέλετα θρηνήσεις. Σὰν ἕτοιμος ἀπὸ καιρό, σὰ θαρραλέος, ἀποχαιρέτα την, τὴν Ἀλεξάνδρεια ποὺ φεύγει. Πρὸ πάντων νὰ μὴ γελασθεῖς, μὴν πεῖς πὼς ἦταν ἕνα ὄνειρο, πὼς ἀπατήθηκεν ἡ ἀκοή σου· μάταιες ἐλπίδες τέτοιες μὴν καταδεχθεῖς. Σὰν ἕτοιμος ἀπὸ καιρό, σὰ θαρραλέος, σὰν ποὺ ταιριάζει σε ποὺ ἀξιώθηκες μιὰ τέτοια πόλι, πλησίασε σταθερὰ πρὸς τὸ παράθυρο, κι ἄκουσε μὲ συγκίνησιν, ἀλλ᾽ ὄχι μὲ τῶν δειλῶν τὰ παρακάλια καὶ παράπονα, ὡς τελευταία ἀπόλαυσι τοὺς ἤχους, τὰ ἐξαίσια ὄργανα τοῦ μυστικοῦ θιάσου, κι ἀποχαιρέτα την, τὴν Ἀλεξάνδρεια ποὺ χάνεις. | Quan, de sobte, entorn de mitjanit, se senti passar, invisible, una colla amb músiques exquisides, amb veus, la teva sort que ja flaqueja, les teves obres que han fracassat, els teus projectes de vida que han resultat vans, tot això inútilment no ho ploris. Com qui està preparat des de fa temps, amb valentia, digues adeu a aquesta Alexandria que fuig. Sobretot no t’enganyis, no diguis que era un somni, que es confongué la teva orella, no et lliuris a esperances tan vanes. Com qui està preparat des de fa temps, amb valentia, com escau a qui va merèixer una ciutat així, acosta’t decididament a la finestra i escolta amb emoció —però no pas amb les súpliques i els planys dels covards—, com a darrer goig teu, els sons, els sublims instruments de la mística colla, i digues adeu a aquesta Alexandria que perds. |
Del llibre: POESIA COMPLETA I
Traducció: EUSEBI AYENSA
Editorial FLANÊUR, 2024
ELS LLIBRES
SEMBLANÇA
Les fonts d’aquest magnífic poema són Plutarc (Vida d’Antoni, LXXV) i Shakespeare (Antoni i Cleòpatra, acte IV, esc. 3), que ens narren les darreres hores de Marc Antoni a Alexandria, quan l’any 30 aC el seu enemic Octavi August, vencedor a la batalla d’Àccium, tenia la ciutat assetjada per terra i per mar. El vespre anterior al seu suïcidi, Antoni va sentir com s’allunyava una colla de seguidors del déu Dionís (la divinitat del vi i de la festa de la qual aquest era un fidel devot i a qui Kavafis va dedicar el poema «El seguici de Dionís» [1907]), per bé que altres historiadors apunten a Hèracles divinitzat com a l’ésser sobrenatural que abandonà Antoni després de la derrota a Àccium. Com indica el títol del poema, que reprodueix unes paraules literals del relat plutarquià, es va concloure que fins i tot el déu abandonava a la seva trista sort Antoni, que el poeta, en una nota manuscrita, no dubtà a qualificar de «great resigned man» (GR-OF CA CA-SF01-S03-F11-0027 [223] / F 26, φ. 7-10).
Recordem que la primera versió d’aquest poema —que, en paraules de Kavafis, «ens ensenya que hem d’afrontar les desgràcies amb dignitat» (Comentaris de Kavafis als seus poemes (en grec). Alexandria: Impr. Mitsanis, 1942, p. 26) i que ve a ser un himne a la seva ciutat natal— el constitueix la composició reservada «La fi d’Antoni», de 1907 (1907). D’aquesta manera, se’ns fa ben evident el sentit de les següents paraules de Kavafis procedents d’una nota manuscrita conservada en el seu arxiu: «Cada nou poema afegeix, en el seu camp, alguna cosa nova (a voltes molt, a voltes poc). Alguns poemes venen a completar-ne d’altres. De vegades, la llum d’un nou poema travessa suaument la penombra d’un altre de més antic (llum en un, penombra en un altre, però mai a l’atzar, sinó d’acord sempre amb una molt acurada economia poètica)», cf. Savidis («Llegint tres poemes escolars de K. P. Kavafis: “Veus”, “El déu abandona Antoni” i “Reis alexandrins”» (en grec), a Mikrà kavafikà, vol. i, Atenes: Ermís, 1985, p. 179-210 204). L’escriptor grec Dimitris Garufaliàs va conèixer personalment Kavafis a Alexandria en els seus darrers anys de vida —quan ja se li havien manifestat els primers símptomes del càncer de laringe que l’acabaria matant un any i mig després—, a finals de 1931, en traslladar-s’hi a viure una llarga temporada (el seu germà gran i el seu oncle vivien en aquella ciutat), i en el seu llibre de memòries recorda que, «tot i que en el poema “El déu abandona Antoni” dona la impressió de ser un home que afrontava amb coratge la mort, la veritat és que Kavafis tremolava només de pensar-hi. I no temia només per la seva vida, sinó per la fortuna de la seva obra, perquè, tot i ser conegut com a poeta, el seu reconeixement estava molt lluny encara de ser generalitzat» (Veritats i mentides sobre K. P. Kavafis [en grec]. Introducció i edició de Thanassis Th. Niarkhos. Atenes: Odós Panós, p. 39).
Cal afegir, a més, que aquest poema —que tant ens recorda el sonet «Antoine et Cléopâtra», del poeta parnassià francès d’origen cubà José María de Heredia—, juntament amb «Reis alexandrins» (1912), «Cesarió»(1918), «El 31 aC a Alexandria» (1924) i «En una ciutat de l’Àsia Menor» (1926), configura un cicle dedicat a la batalla d’Àccium i a la victòria definitiva de Roma damunt d’Egipte, el darrer regne grec sorgit de les conquestes d’Alexandre Magne que encara gaudia d’una certa autonomia.
El poeta Luis Cernuda arribà a dir d’aquest poema que «me parece una de las cosas más definitivamente hermosas de que tenga noticia en la poesía de este tiempo» («Entrevista con un poeta», a Prosa completa. Barcelona: Barral Editores, p. 1.106). I Maria Àngels Anglada va inspirar-s’hi per escriure el relat que dona títol al seu llibre pòstum Nit de 1911 («Nit de 1911», a Obres completes, vol. i: Narrativa. Introducció de Carles Miralles. Edició i notes explicatives i complementàries d’Eusebi Ayensa. Barcelona: Edicions 62 i Diputació de Barcelona, p. 748-755).
(Nota d’Eusebi Ayensa al poema “El déu abandona Antoni” publicada en l’edició de “Poesia completa I” d’Edicions Flanêur)
REFERÈNCIES
“L’edició integral de Kavafis, el poeta de l’amor sensual” d’Eva Vàzquez a EL PUNT AVUI
“La cultura catalana seduïda pel poeta Kavafis” de Joan Safont a VILAWEB
“La poesia grega travessa el Mediterrani” de Martí Costa Prat a NÚVOL
Xavier Grasset a MÉS_324 conversa amb David Cuscó, editor, i Eusebi Ayensa, traductor
“sobre la nova i valuosa edició de la poesia de Kavafis” de Jordi Llavina a ARA-LLEGIM
Entrevista d’Àlex Milian a Eusebi Ayensa a EL TEMPS
“Ascoltando Kavafis” , ressenya de Joan Ramon Llados a INTERZONA NEWS
BIOGRAFIA
Konstandinos Kavafis (Alexandria, 29 d’abril de 1863 — Alexandria, 29 d’abril de 1933) Poeta grec.De família benestant, en morir el pare i arruïnar-se el comerç familiar residí a l’estranger (Anglaterra, Constantinoble), fins el 1885. Des d’aleshores residí sempre a Alexandria, i, no podent acomplir la seva vocació intel·lectual, treballà de funcionari en l’administració.
Reclòs a casa seva, produí la seva obra poètica, d’extensió limitada i única pel seu to; hi revela un pessimisme i un sentiment tràgic davant la vida, salvats només per l’evocació tèrbola i constant dels amors prohibits —l’amor grec— i de la voluptat que ofereixen a qui —segons el poeta— gosa gaudir-ne. Alhora també hi sobresurt la mitificació de la ciutat d’Alexandria, últim testimoniatge d’un hel·lenisme que s’enfonsa sense que la nissaga grega, hereva també del gloriós passat bizantí, pugui evitar-ho. Inspirats en una constant lectura i reflexió de la història, amb una clara intenció didàctica, els seus poemes mai no foren recollits en un llibre: circularen en petits opuscles o bé en fulls volants. L’any 1935, en edició pòstuma, n’aparegueren a Alexandria 154 (el corpus pròpiament dit, que l’autor havia reconegut i destinat a la publicació). Posteriorment (1963) foren editats alguns articles en prosa, i també, el 1968, 75 poemes nous, la difusió dels quals el poeta havia desaconsellat. La seva obra ha estat divulgada en català amb la versió de Carles Riba (publicada pòstumament el 1962) i d’altres (1975). (Font: Enciclopèdia.cat)