MARIA MARIÑO, poema ‘Aquí che deixo, meu peito canso’, en la veu de BRANCA NOVONEYRA

VÍDEO-LECTURA

---

Lectura del poema en català en la veu de Josep Lluís Badal:

---

EL POEMA

AQUÍ CHE DEIXO, MEU PEITO CANSO…	ET DEIXO AQUÍ, PIT MEU CANSAT…
Aquí che deixo, meu peito canso, aquí che deixo, aquí che deixo nestes branco papel trillado, neste percuro das horas. ¿Quen eres -perguntaranche-, quen eres? Son a néboa que anda soia, son o sol que quenta as queixas, dos camiños son o farto, son o sono que rixe mundo que verte tempo, son o berro caladiño entre arranque-brío de sono morto.   Das cousas que non se atopan tamén son, das ondas que soio van, van e van, delas son, de cando veñen e vein vindo delas son. Son o ledo daquel sono -terra de sin pisadas, soio remaxe das cousas-. Papel branco, trillado, papel, berra, berra entre os fortes desde onde as miñas verbas che magoan.	Et deixo aquí, pit meu cansat, et deixo aquí, et deixo aquí en aquest paper blanc fressat, en aquesta vetlla de les hores.  Qui ets? –et preguntaran- qui ets? Sóc la boira que va sola, sóc el sol que escalfa les queixes, dels camins sóc el fartum, sóc el somni que guia món que vessa temps, sóc el crit callat entre l’embranzida-briu del somni mort. De les coses que no es troben també sóc, de les ones que només van, van i van, d’elles, sóc, de quan vénen i van venint d’elles, sóc. Sóc l’alegre d’aquell somni –terra de sense petges, solitari brancatge de les coses-. Paper  blanc, fressat, paper, crida, crida entre els forts des d’on les meves paraules et fereixen.
Del llibre: VERBA QUE COMENZA Dins de: OBRA COMPLETA Edició: XERAIS, 1994	Del llibre: MOT QUE COMENÇA Traducció: Lluís Felip Aced

NOTA: ‘Fartum‘ conversió de l’adjectiu gallec farto, usat com a substantiu en el sentit d'”allò que es fart o un conjunt de coses fartes”

---

SEMBLANÇA

La seva poesia -especialment la del primer i únic recull que es va publicar en vida- té una aire d’escriptor novell, lliure i naïf que enganxa a aquells lectors novells, lliures i naïfs. La del segon recull -aplegat en un volum que es publicà pòstumament- se li afegeix l’expressió potser maldestre de l’angoixa davant del patiment físic i moral d’algú que es troba al llindar la la mort. Els lectors novells se’n delectaran i alguns que físicament no ho som, a més a més ens commourà pietosament. (De Lluís Felip Aced)

---

ELS LLIBRES

---

REFERÈNCIES

“María Mariño, a «poeta-pobo»”, per Branca Novoneyra a LA VOZ DE GALÍCIA

“Dinamiteira da Fala” a Consello de Cultura Galega

“María Mariño Carou poeta gallega”, per Hortensia Hernández a HEROÍNAS

“Clásicos en recuperación”, per Daniel Salgado a EL PAÍS

---

BIOGRAFIA

María Mariño (Noia, 1907 – Parada do Courel, 1967) és una de les aparicions més sorprenents de la poesia gallega del segle XX. D’origen humil i formació autodidacta, va començar a escriure tard i en silenci, enmig d’una vida marcada per pèrdues successives: la guerra, la mort del seu fill, la desaparició de familiars, l’aïllament a la serra del Courel.

El 1957, el poeta Uxío Novoneyra descobreix els seus primers textos i reconeix en aquella escriptura popular i trencada una intensitat poc habitual. L’encoratja a escriure en gallec i la guia en el procés d’elaboració dels poemes que culminaran en Palabra no tempo (1963), un llibre breu però d’una força inesperada: imatges abruptes, sintaxi lliure, llenguatge elemental elevat a visió.

Els seus últims mesos de vida, ja afectada per una leucèmia en progrés, van donar lloc a Verba que comenza (1966–1967). Es tracta d’un llibre escrit en condicions de salut molt precàries, fet que es reflecteix en una escriptura sovint més directa i despullada, amb una llengua que tendeix a la síntesi i a les imatges immediates. La poesia hi oscil·la entre records, percepcions fragmentàries i una mirada que combina moments de claredat amb d’altres de tensió o desordre intern. Més que un projecte literari articulat, és el resultat d’un procés final d’escriptura marcat pel context vital en què va ser concebut.

La poesia de Mariño ens parla de la memòria de la infantesa, el paisatge rural i la pressió de la malaltia. No respon a cap escola ni a cap programa: és una veu que es fa a si mateixa, amb una naturalesa gairebé primitiva, i que per això mateix desarma. Alguns crítics n’han destacat la fragilitat formal; altres, la seva autenticitat radical. Probablement ambdues coses hi conviuen.

Presentar avui un poema de María Mariño és acostar-nos a una veu singular, sorgida als marges del sistema literari, que transforma una experiència vital extrema en una poesia d’una netedat i una intensitat que continuen sorprenent.

---

Inici de pàgina