VÍDEO-LECTURA
EL POEMA
| LA MAISON NATALE | LA CASA NATAL |
|---|---|
Je m’éveillai, c’était la maison natale, L’écume s’abattait sur le rocher, Pas un oiseau, le vent seul à ouvrir et fermer la vague, L’odeur de l’horizon de toutes parts, Cendre, comme si les collines cachaient un feu Qui ailleurs consumait un univers. Je passai dans la véranda, la table était mise, L’eau frappait les pieds de la table, le buffet. Il fallait qu’elle entrât pourtant, la sans-visage Que je savais qui secouait la porte Du couloir, du côté de l’escalier sombre, mais en vain, Si haute était déjà l’eau dans la salle. Je tournais la poignée, qui résistait, J’entendais presque les rumeurs de l’autre rive, Ces rires des enfants dans l’herbe haute, Ces jeux des autres, à jamais les autres, dans leur joie. | M’he desvetllat, era a la casa natal, l’escuma s’abatia contra la roca, ni un ocell, el vent tot sol per obrir i tancar l’onada, l’olor d’horitzó per totes bandes, cendra, com si els turons amaguessin un foc que en una altra part consumís un univers. He passat per la porxada, la taula era parada, l’aigua colpejava els peus de la taula, el bufet. Calia que entrés tanmateix, la sense rostre que jo sabia que sotragava la porta del passadís, a la banda de l’escala ombrívola, en va però, tan amunt era ja l’aigua a la sala. Jo girava el pom de la porta, que se’m resistia, gairebé sentia les remors de l’altra riba, els riures dels nens entre l’herba alta. Els jocs dels altres, per sempre els altres, en la seva joia. |
| Del llibre: LES PLANCHES COURBES Edité par MERCURE de France, 2001 | Del llibre: LES TAULES CORBES Traducció: Ona Rius PAGÈS Editors, 2006 |
ELS LLIBRES
REFERÈNCIES
«Mor el poeta i assagista francès Yves Bonnefoy» a Diara ARA
«Yves Bonnefoy — Premio FIL de Literatura en Lenguas Romances, a Casa Amèrica
«El siglo de Yves Bonnefoy» per José Homero a Revista CONFABULARIO
BIOGRAFIA
Yves Bonnefoy (Tours, Turena, 24 de juny de 1923 — París, 1 de juliol de 2016). Escriptor, traductor i crític i historiador de l’art i de la literatura francès. Anà a estudiar filosofia a París on, atret pel surrealisme, es dedicà a la literatura. El 1947 trencà amb el líder d’aquest moviment, André Breton, ruptura que es reflectí en els primers reculls de poemes, dels quals sobresurt Du mouvement de l’immobilité de Douve (1950), en el qual intentà connectar l’univers oníric amb la realitat quotidiana. Altres fites de la seva obra poètica, que comprèn una trentena de títols són Hier régnant désert (1958), Pierre écrite (1959), Rue Traversière (1977), Récits en rêve (1987), Une autre époque de l’écriture (1993), L’encore aveugle (1997), La pluie d’été (1999), Le théâtre des enfants (2001), Le Cœur-espace (2001), considerada la seva obra mestra, Les planches courbes (2001) i La longue chaine de l’ancre (2008).

Fou també molt rellevant la seva tasca com a traductor al francès, entre d’altres, de William Shakespeare, William Butler Yeats, John Donne, Petrarca, Iergos Seferis, etc. Assagista prolífic, centrà el seu interès en l’art i la literatura, i publicà Peintures murales de la France gothique (1954), Arthur Rimbaud (1961), Miró (1965), Un rêve fait à Mantoue (1967), Rome, 1630 : l’horizon du premier baroque (1970, premi dels crítics d’art de França 1971), L’Ordalie (1975), Entretiens sur la poésie (1984), Alberto Giacometti, biographie d’une oeuvre (1991), La vérité de parole (1995), La communauté des traducteurs (2000), L’imaginaire métaphysique (2006), entre molts d’altres. Redactor de la revista literària L’Éphémère (1966-1972) i professor al Collège de France (1981-93), rebé, entre d’altres, els premis de poesia de l’Académie Française (1981), Strega (1999), Kafka (2007) i Roger-Kowalski (2011).



Gràcies a tu per seguir-ho.
Una abraçada!!
Molt molt m’ha agradat el tema i el final !
El conec molt poc aquest poeta.
Gràcies Enric !
Cada vegada mes imprescindible pels lectors de poesia …
Des de menorca, una abraçada gran.
Molt interessant i molts desconegut a casa nostra!
Ben vist i ben trobat!!
Fantàstic! Tot el que té a veure amb les cases natals dels escriptors em fascina. Amb paraules de Gaston Bachelard a Poètica de l’espai: «La casa alberga el somni, la casa protegeix el somiador, la casa ens permet somiar en pau».
M’ha agradat mont